Una nova vida (que tòpic, no?)

Amb una lentitud pròpia dels vuitanta-set anys que tenia, el seu avi va agafar la targeta de la seguretat social oculta sota un petit test que veia morir un gerani deshidratat. El vell tenia, una vegada més, una cita amb el cardiòleg per examinar el seu cor cansat i exageradament gros.

Sempre havia estat el seu nét predilecte, aquell que existeix a totes les famílies i que genera els recels dels altres. La relació entre ells dos era molt més filial que no pas generacional, i això els hi agradava. Però ara, amb el jove havent fet la crescuda definitiva, aquest lligam cada cop es deslligava més. De fet, fa un any, quan va complir els vint-i-nou, l’avi començà a notar una espantosa indiferència per part d’ell. “Alguna dona que no l’estima gaire el deu haver enxampat”, pensava.

El desinterès del xicot no es devia a les seves obligacions. Feia gairebé un any que estava comptant ovelles a una oficina durant cinc hores al matí, no tenia cap hobby confessable –exceptuant alguna visita aïllada a una bonica casa de barrets-, i, efectivament, era un solter de cap a peus. La seva fitxa personal però, tenia una nova ocupació des de feia uns pocs mesos: el naixement del seu futur nebot.

S’esperava amb deliri la seva benvinguda al món, i això que no l’havia engendrat ell, sinó el seu germà petit. Conscient de la seva dubtosa qualitat com a bala perduda, creia que l’arribada d’una nova vida a la seva pròpia seria el causant d’un canvi de rumb vital. Ell no sabia, però, que confiar el timó del vaixell a un ésser que fins fa poc era un fetus, un simple projecte d’existència, no era la solució adequada per trencar el motlle de la monotonia en què es trobava.

D’ençà del dia que el seu germà ho va comentar als més pròxims, les visites a la panxa de la seva cunyada es van convertir amb un ritual diari, oferint a la mare del petit tots aquells privilegis i totes aquelles atencions que fins el dia de la nova no havien fluït. Tant és així, que la resta de familiars quedaven atònits en veure la il·lusió que desbordaven els ulls de l’oncle novell, a vegades en forma de llàgrima dolça, i molts cops amb una simple però accentuada brillantor. Inclòs l’avi, abandonat al sofà de casa seva mirant la televisió a un volum exagerat, s’alegrava, com mai, de veure el seu jove predilecte aparentment feliç. Sí, l’arribada d’un besnét resultava d’allò més gratificant, alhora que anunciava les primeres passes cap a la vellesa absoluta, però la prioritat, com sempre, era ell, el seu estimat nét.

Després de moltes temptatives del bebè per sortir a la llum –la mare feia dies que estava ingressada-, els metges pronosticaven categòricament que aquell era el dia. Precisament, el dia en què el noi i l’avi tenien la cita amb el cardiòleg. El dia en què els nervis estaven més a flor de pell que mai. El dia, en què la indiferència del jove es va cobrir d’un teixit fantasmagòric.

La rutinària visita no havia dit res de nou. Mai hi ha res de nou fins que un es cura o fins que s’adorm sense despertar-se. Hi poden haver lleugeres millores, sí, però no és el cas de l’avi. Ell sap que té una edat, que tindrà un besnét, i que el seu cor està cansat i és exageradament gros. Potser per aquesta simplicitat de diagnòstic no es van dir pràcticament res fins al moment d’acomiadar-se al vestíbul de la casa –tret d’algun comentari sobre el temps, el futbol, i els incondicionals i sempre presents episodis de la Guerra Civil espanyola-. Després de dos petons a la galta més carregats de protocol que no pas d’estimació, el jove es va dirigir a casa seva a bord d’una Bultaco impecable. El mòbil no l’havia informat en cap moment d’una possible trucada des de l’hospital, i això el neguitejava. Va agafar amb un rampell una caçadora neta –l’anterior estava suada degut a la llarga espera a la sala de visites del cardiòleg- i una càmera digital. Per res del món volia que aquell moment únic deixés d’estar immortalitzat. Faltava poc pel començament d’una nova vida. O de dues.

Quan va arribar a casa la nit ja era exageradament negra. La poca iniciativa del nebot li començava a molestar. Va deixar la caçadora al seu lloc i la càmera a sobre la taula, anhelant que demà fos el gran dia. Però no ho va ser. Tampoc l’altre. La trucada de l’hospital no la va rebre fins quatre dies més tard, ben entrada la tarda. “Truco de l’Hospital Josep Trueta...el seu avi ha sofert una insuficiència cardiorespiratòria i no ha estat possible...”. La frase de la jova es va veure tallada per la incomunicació telefònica. Ell havia penjat.

- Si que tarda aquest petit... –va murmurar amb els ulls humits-.