jueves, 29 de enero de 2009

Era un grumet jove, sense experiència, i sempre es mirava els seus companys del vaixell amb fascinació i estranyesa. Malgrat la seva complexitat robusta i una força impròpia pels setze anys que tenia, no es sabia desenvolupar molt en les tasques de bord, i sovint provocava les mofes amistoses dels altres, molt més experts i uns autèntics animals de mar. No era pretensiós, i li agradava que la resta de persones de la nau l’increpessin amb estima, perquè considerava que aquells moments eren únics, que trencaven amb el silenci perpetu existent des del primer dia. Ni tan sols desdibuixats per les enormes gerres de rom i cervesa que els hi tapaven el rostre durant els banquets, la moral col·lectiva dels tripulants no es banyava d’optimisme i rialles, i això que engolien el mam sense modals i deixant de banda el protocol.

A les nits, molt sobtades i impregnades d’una foscor gèlida, li costava dormir, i quan ho feia els somnis l’empresonaven i no el deixaven escapar. S’imaginava tal i com era en carn i óssos, amb la mateixa vestimenta i amb la personalitat que l’acompanya des de ben petit. Envoltat de personatges apàtics que tenien uns moviments tristament mecanitzats, no podia evitar encomanar-se de l’estat anímic que en forma de boira ploranera s’estenia per tot el vaixell. Somniar no li aportava res de nou, i acabava sempre desitjant el moment en el qual el seu jo oníric s’arraulia entre els llençols bruts i firmava el punt i final del somni. És llavors quan es despertava de debò, i aconseguia evitar moltes vegades la desvetlla general que el capità provocava amb culleres i cassoles. Malgrat la poca elegància que mostrava de bon matí, el jove grumet mirava al patró amb ulls d’admiració. Era un personatge atípic que no necessitava cap cama de fusta per transmetre autoritat, i tampoc s’havia plantejat mai una possible amputació de la mà per a col·locar-hi un garfi lluent i agressiu. Els seus ulls conservaven una gran vivacitat, i sempre l’obsequiaven amb les mateixa aigua sense vida i amb un horitzó difós que se li apareixia com un obstacle infinit. A diferència de molts col·legues de professió, odiava profundament els lloros i totes les aus en especial, sentint un rebuig accentuat per les gavines i la seva femta imprevisible, que coneixia gràcies als llibres del seu camarot. De fet, la seva habitació esdevenia una autèntica biblioteca, i és allà on va aprendre tot el que sabia. La lectura el va ajudar a saber comandar amb rigor un vaixell, a motivar el seu personal durant les inclemències del temps encara desconegudes, o a considerar la tonyina una peça preuada malgrat que mai n’havia pogut capturar cap. Era un pou de saviesa amb una preocupant manca d’experiència, i això el feia caminar cada dia fins la popa amb el cap cot, on alçava la mirada a aquell cel sense gavines.

El grumet admirava les paraules d’ànim que dia rere dia el patró dedicava als seus homes. Sabia de bona mà que no hi havia cap illa pròxima, ni tan sols una petita superfície de terra verge en la immensitat incògnita d’aquell mar poc profund, però això no el privava de preguntar a l’encarregat de guaita si trobava algun indici de terra a la vista. Quan el mariner enfilat al capdamunt del vaixell responia que no hi havia res al voltant, el rostre del capità s’impregnava d’una indiferència absoluta, la mateixa que el posseïa quan el cuiner de la nau li cantava sense harmonia el menú, o quan el timoner li explicava que el vaixell estava immòbil per la inexistència de vent en aquell indret.

La resignació del capità i dels tripulants tenyia de tristesa tot el vaixell. La bandera, pansida i apagada, no ondejava amb la solemnitat que ho hauria de fer, i els teixits desfilats evidenciaven les dècades que havia deixat enrere. La falta de batalles no només esborrava l’ambició dels tripulants, també convertia els canons en objectes innocents que vorejaven la ridiculesa. Fins i tot el rebost, un niu de rates humit i fúnebre que guardava provisions infinites d’alcohol, carn magre i un brou insípid, no s’escapolia de la mediocritat global. Resultava trist pel grumet, pel capità, pel que guaitava a dalt de tot, o pel timoner, sobretot pel timoner, veure com el vaixell no els portava enlloc. Feia anys que el rumb era cada cop més confús, i els canvis de direcció al timó eren intents desesperats per canviar un destí ja dictaminat. El vaixell pràcticament no es movia.

No es movia però el trobava d’allò més captivador. I se’l mirava moltes vegades repenjat sobre el llit de la seva habitació, amb les cames flexionades i uns peus infantils que miraven al sostre carregat d’estrelles fluorescents. Quedava bocabadat per la brillant perfecció i petitesa d’aquell enorme vaixell, i s’imaginava infinitat d’històries diferents sobre la tripulació, les seves conquistes a alta mar, o els grans combats que podien mantenir amb pirates ferotges i sense escrúpols. Endut per la bona fe infantil o per una falta de llibertat evident per la seva edat, la temptació de trencar aquella ampolla de cristall que embolcallava la nau creixia a les seves entranyes, però sempre acabava rectificant abans de temps i s’arraulia entre la manta del llit. Quan la mare li tancava el llum abans de dormir, el grumet es despertava.

miércoles, 21 de enero de 2009

Cinc anys d'espera

Fa cinc anys, quan en tenia setanta-sis, el senyor Puig va agafar la mala costum de voler morir. Les seves cames despistades cada cop eren més vulnerables a les caminades, i lluïa una mirada inexpressiva desgastada pels anys. Les mans pigmentades i deformes donaven un clar protagonisme a les venes, que sobresortien exageradament cada cop que el vell feia un traguinyol de vi amb el seu porró. La roba tampoc ajudava a vitalitzar la figura decadent i fràgil del senyor Puig, només es treia el batí llardós i desfilat per anar al mercat o per assistir a les revisions periòdiques del metge de capçalera. Envellia sense fre acompanyat del silenci, que el martiritzava des de feia un grapat d’anys.

Sense esposa i sense fill, tots dos morts per malalties que mai es van banyar d’esperança, el vell cada cop es sentia més sol. Ni les partides a cartes amb els seus companys de generació, tan venerades en anys anteriors, li despertaven l’ànim perdut. Quan un instint suïcida se li despertà cada cop que tenia una carta d’espases entre les mans, la situació començà a ser preocupant.

Tret de la televisió, omnipresent a tothora a la seva llar, les relacions més directes les mantenia amb un gat i un peix multicolor. El petit felí tenia un pelatge estranyament suau malgrat les desatencions del propietari. A la recta final de les seves ambicioses set vides, encara tenia esma suficient per galantejar molt de tan en tan al senyor Puig, que en comptades ocasions l’obsequiava amb carícies bastes i forçades. Amb les dents i les urpes desgastades i la visió difuminada, el seu rostre podia despertar llàstima i tendresa a qualsevol. Fins i tot el peix, embolcallat per una petita peixera de vidre prim, el considerava d’allò més inofensiu. La indiferència era tal, que nedar en aquella superfície tèrbola i amb barreres transparents s’equiparava a fer-ho a les tranquil·les aigües que voltegen les illes paradisíaques.

La postal que oferia la casa del senyor Puig sempre era la mateixa. A la sala d’estar, on tots tres hi convivien la majoria de les hores del dia, el vell s’ubicava a l’extrem dret del petit sofà. No era una superstició absurda, però sabia que el costat esquerra era el indret predilecte del gat, que s’hi arraulia i s’hi cargolava amb delicadesa. Ben a prop, en una petita tauleta decorada amb estil arcaic, hi havia el recipient amb el peix que els observava amb una indiferència dictatorial. Dir que s’estimaven entre ells seria massa pretensiós. El vell, endut per l’enyor i el ressentiment dels éssers perduts, ja no creia ni tan sols amb els valors de l’amistat, i la companyia dels altres dos inquilins esdevenia per sobre de tot una solució protocol·lària per combatre la solitud. Entre els animals tampoc hi havia un lligam ferm tot i la baixa amenaça que suposava el gat, que durant els cinc anys de convivència amb l’altre bèstia no havia mostrat mai cap símptoma d’agressivitat innata.

El que resultava sorprenent era l’alterada escala de poder que emboirava aquella casa. Degut a l’avançada edat del senyor Puig i del siamès, el peix no podia evitar desprendre aires de superioritat, potser endut per una joventut descarada. Els moviments alhora de nedar, carregats d’esveltesa i gracilitat, convertien al petit animal amb un ésser superlatiu. Ell sol aconseguia trencar amb la monotonia d’aquella habitació obscura i descafeïnada amb la seva simple figura cromàtica i minúscula.

Durant cinc anys la sala d’estar va romandre congelada. Només el recorregut circular i repetitiu del peix i els sons lleus i crònics del rellotge de paret tenyien de vida aquella habitació inerta. La sensació de buidor s’incrementà el dia que el senyor Puig va voler morir de debò. Endut per una força qui sap si demoníaca o potser pel rei d’espases que li havia aguantat la mirada abans de dinar, el vell pujà les escales amb decisió i amb una empenta poc corrent. Estava malalt del cor i tenia sempre la tensió que li desbordava, però el nombre de pastilles que es va prendre no només li van alleujar aquests dolors. Tardà pocs minuts a morir, i durant els instants d’agonia no va pensar en cap moment amb els dos companys que deixava enrere. Podria haver pensat mil i una històries diferents respecte el destí del vell gat i del peix vivaç, però mai s’hauria imaginat que la fi de la seva vida caminaria amb paral·lel amb la mort del més petit, engolit amb poca destresa pel gat. Uns segons després de la tragèdia, el supervivent es col·locà al costat dret del sofà mentre miolava de plaer enlluernat per la televisió encesa.

martes, 13 de enero de 2009

Avui

Avui no m’ha despertat una espurna despistada i poètica del sol, que molts cops es pot esmunyir entre els forats de la persiana. Tampoc el somni que m’embolcallava durant la nit s’ha acabat amb una simfonia celestial d’uns àngels tocant l’arpa dolçament. Es pot dir que m’he llevat com cada dia, implorant als llençols que em segrestessin durant uns minuts més, amb la cara sense un rostre definit i amb els ulls coberts per un tel lleganyós. A dures penes he pogut arribar al bany, arrossegant unes cames que noto cada cop més cansades i escardalenques, més despistades potser. No m’he decebut quan he vist la pica embrutada al costat de la banyera que tant he arribat a maleir per les restriccions minúscules que m’ofereix. He pensat que, en un dia com avui, tampoc seria pretensiós simular ser Cleopatra, i m’he imaginat l’aigua tèrbola i qui sap si potable del meu voltant com la millor llet de cabra que mai hagi existit. Em sap greu reconèixer que, endut potser per una excitació psicològica i que defugia totalment de les connotacions sexuals, m’he repenjat a la petita banyera i amb els peus sobresortint m’he dedicat a repassar moments de la meva existència que, mirant-ho ara des d’una perspectiva més freda i introspectiva, es poden titllar com a importants. No et diré ara que tot restava perfecte, ni que hi havia una merla que amb els seus xiulets melòdics acompanyava el meu bany. De fet, i ja et seré sincer del tot, a mi em costa molt mirar enrere i radiografiar els instants crucials que he viscut. Diria, sense por a equivocar-me i a fer-te equivocar, que l’experiment no s’ha allargat més de dos minuts mal comptats. Imagina’t si sóc sòmines i vés a saber si covard, que quan he recordat el meu naixement accidental he abandonat l’estat de reflexió profunda que m’enganyava fins llavors. Com que he notat que podia entrar en una nova guerra psicològica entre jo i el que jo penso sobre mi quan estic pensant el que ningú ha de pensar d’un mateix, m’he guarnit una mica i m’he llançat una floreta. Seria poc adient que us creéssiu un ideal erroni d’un servidor dibuixat per un narcisisme que no existeix. Però m’heu d’entendre, hi ha dies especials en el qual un, apart d'emmirallar-se i delectar-se amb posicions de culturista per després lamentar-se d’haver menjat massa torrons, es veu amb uns altres ulls, qui sap si amb els ulls de la mare que ens va parir. Creient-me més bell que un model de passarel·la m’he llançat un petó davant del mirall i, sense esperar que aquest es comencés a trencar en mil bocins, he abandonat el bany. Et sóc franc, amic lector, quan et dic que la il·lusió i el temor es combinen quan em miro de la manera que em miro avui. I no et pensis que t’enredo quan et dic que aquesta mirada em sedueix i em resulta fins i tot persuasiva. No espatllaré el que he dit fins ara, o el que no t’he acabat dient, parlant-te de la felicitat. Ni jo et faré feliç a tu, ni tu a mi. Només penso en abandonar les vies del tren i arribar a casa. En veure els meus pares amb aquells ulls humitejants que només se’m presenten davant meu determinats dies, molt concrets i puntuals. Tinc ganes, també, de veure difuminats a les retines d’avellana del meu germà aquells moments ja llunyans en què ell i jo compartíem habitació, i on ell era el germà gran essent un mocós llargarut. Intenta no escampar-ho als quatre vents, però m’agradaria que demà també fos dimarts tretze.

domingo, 4 de enero de 2009

Recordo que el moment de les dotze campanades va ser força patètic. Jo, que m’havia preparat tants propòsits interns de memòria, estava més pendent d’engullir raïms de plàstic que no pas d’animar-me i donar-me la benvinguda a un any millor. Sigui mala senyal o no, un dels raïms em va caure al terra i va acabar esclafat sota el peu d’un company. Digueu-me paranoic, però jo per uns instants vaig ser novament un raïm, trepitjat i destrossat altre vegada enmig d’una indiferència que acollonia. Sort en vaig tenir de la dotzena campanada i de l’eufòria col·lectiva que despertà per esbargir-me de nou. El símil entre jo i el raïm caigut s’havia acabat, i inconscientment havia deixat enrera moltes coses. Llavors, la nit es va vestir de gala. Abraçades efusives, càntics ensordidors, i fins i tot algun petó carregat de romanticisme i alcohol als morros dels amics. Tot era genial, fins i tot els petons. A la Draga vaig ballar com un esfereït. Mirant-ho ara amb perspectiva, sense ressaca i amb el cap fresc, m’adono que una mica de llàstima devia fer. Embolcallat amb una jaqueta que vaig arribar a idolatrar tot i/gràcies a les crítiques, em vaig purificar a mi mateix delectant als presents amb tot el meu repartori artístic. D’acord, no sé ballar gaire, però vaig quedar-me molt a gust. Es pot dir que estava content de ser allà, envoltat d’amics i coneguts, de retrobaments inesperats i de companyies enyorades. Quan estava al llit, abrigat fins la clatellina i tremolant encara de la turca que portava, vaig interpretar amb una il·lusió infantil que potser tot allò significava el començament d’un nou any sense raïms trepitjats. Que no surti d’aquí, però jo sempre he desitjat que una nova vida ha de començar dins una habitació on hi plovisqueja ressaca. Continuo essent rarot, hi ha coses que el pas dels anys no poden canviar.