Era un grumet jove, sense experiència, i sempre es mirava els seus companys del vaixell amb fascinació i estranyesa. Malgrat la seva complexitat robusta i una força impròpia pels setze anys que tenia, no es sabia desenvolupar molt en les tasques de bord, i sovint provocava les mofes amistoses dels altres, molt més experts i uns autèntics animals de mar. No era pretensiós, i li agradava que la resta de persones de la nau l’increpessin amb estima, perquè considerava que aquells moments eren únics, que trencaven amb el silenci perpetu existent des del primer dia. Ni tan sols desdibuixats per les enormes gerres de rom i cervesa que els hi tapaven el rostre durant els banquets, la moral col·lectiva dels tripulants no es banyava d’optimisme i rialles, i això que engolien el mam sense modals i deixant de banda el protocol.
A les nits, molt sobtades i impregnades d’una foscor gèlida, li costava dormir, i quan ho feia els somnis l’empresonaven i no el deixaven escapar. S’imaginava tal i com era en carn i óssos, amb la mateixa vestimenta i amb la personalitat que l’acompanya des de ben petit. Envoltat de personatges apàtics que tenien uns moviments tristament mecanitzats, no podia evitar encomanar-se de l’estat anímic que en forma de boira ploranera s’estenia per tot el vaixell. Somniar no li aportava res de nou, i acabava sempre desitjant el moment en el qual el seu jo oníric s’arraulia entre els llençols bruts i firmava el punt i final del somni. És llavors quan es despertava de debò, i aconseguia evitar moltes vegades la desvetlla general que el capità provocava amb culleres i cassoles. Malgrat la poca elegància que mostrava de bon matí, el jove grumet mirava al patró amb ulls d’admiració. Era un personatge atípic que no necessitava cap cama de fusta per transmetre autoritat, i tampoc s’havia plantejat mai una possible amputació de la mà per a col·locar-hi un garfi lluent i agressiu. Els seus ulls conservaven una gran vivacitat, i sempre l’obsequiaven amb les mateixa aigua sense vida i amb un horitzó difós que se li apareixia com un obstacle infinit. A diferència de molts col·legues de professió, odiava profundament els lloros i totes les aus en especial, sentint un rebuig accentuat per les gavines i la seva femta imprevisible, que coneixia gràcies als llibres del seu camarot. De fet, la seva habitació esdevenia una autèntica biblioteca, i és allà on va aprendre tot el que sabia. La lectura el va ajudar a saber comandar amb rigor un vaixell, a motivar el seu personal durant les inclemències del temps encara desconegudes, o a considerar la tonyina una peça preuada malgrat que mai n’havia pogut capturar cap. Era un pou de saviesa amb una preocupant manca d’experiència, i això el feia caminar cada dia fins la popa amb el cap cot, on alçava la mirada a aquell cel sense gavines.
El grumet admirava les paraules d’ànim que dia rere dia el patró dedicava als seus homes. Sabia de bona mà que no hi havia cap illa pròxima, ni tan sols una petita superfície de terra verge en la immensitat incògnita d’aquell mar poc profund, però això no el privava de preguntar a l’encarregat de guaita si trobava algun indici de terra a la vista. Quan el mariner enfilat al capdamunt del vaixell responia que no hi havia res al voltant, el rostre del capità s’impregnava d’una indiferència absoluta, la mateixa que el posseïa quan el cuiner de la nau li cantava sense harmonia el menú, o quan el timoner li explicava que el vaixell estava immòbil per la inexistència de vent en aquell indret.
La resignació del capità i dels tripulants tenyia de tristesa tot el vaixell. La bandera, pansida i apagada, no ondejava amb la solemnitat que ho hauria de fer, i els teixits desfilats evidenciaven les dècades que havia deixat enrere. La falta de batalles no només esborrava l’ambició dels tripulants, també convertia els canons en objectes innocents que vorejaven la ridiculesa. Fins i tot el rebost, un niu de rates humit i fúnebre que guardava provisions infinites d’alcohol, carn magre i un brou insípid, no s’escapolia de la mediocritat global. Resultava trist pel grumet, pel capità, pel que guaitava a dalt de tot, o pel timoner, sobretot pel timoner, veure com el vaixell no els portava enlloc. Feia anys que el rumb era cada cop més confús, i els canvis de direcció al timó eren intents desesperats per canviar un destí ja dictaminat. El vaixell pràcticament no es movia.
No es movia però el trobava d’allò més captivador. I se’l mirava moltes vegades repenjat sobre el llit de la seva habitació, amb les cames flexionades i uns peus infantils que miraven al sostre carregat d’estrelles fluorescents. Quedava bocabadat per la brillant perfecció i petitesa d’aquell enorme vaixell, i s’imaginava infinitat d’històries diferents sobre la tripulació, les seves conquistes a alta mar, o els grans combats que podien mantenir amb pirates ferotges i sense escrúpols. Endut per la bona fe infantil o per una falta de llibertat evident per la seva edat, la temptació de trencar aquella ampolla de cristall que embolcallava la nau creixia a les seves entranyes, però sempre acabava rectificant abans de temps i s’arraulia entre la manta del llit. Quan la mare li tancava el llum abans de dormir, el grumet es despertava.