El papa, la mama, la Marta i jo

El papa em va dir fa tres setmanes que la mama havia hagut de marxar molt lluny. I és veritat, perquè ara qui ven els enciams i els tomàquets al mercat és una senyora negra amb les metes molt grosses. Jo li vaig preguntar al papa si podria menjar els turrons amb la mama, i em va dir que allà on treballa, durant l’hivern, és quan hi ha més feina. No ho dieu a ningú, però crec que la mama ajuda a repartir els regals a en Melcior, a en Gaspar, i a en Baltasar.

També li vaig preguntar, al papa, si a l’estiu la mama em portaria a Riells a menjar un gelat al costat del castell de sorra que sempre faig. Ell em va dir que no ho sabia, perquè la feina de la mama era molt estranya, i a l’estiu potser també havia de treballar. Sí, la feina de la mama era molt estranya.

La Marta i jo la trobem a faltar molt. La meva germana potser més i tot, perquè des de fa uns quants dies la sento plorar a la seva habitació. A vegades també plora al lavabo. Un dia, també ho va fer davant la televisió mirant el seu programa favorit perquè s’enyorava, em va dir. Jo, quan veig plorar a la Marta, també m’hi poso, perquè penso que la mama no tornarà mai més i estic trist. Ella em diu que no plori, que els nens grans com jo no han de plorar, però ella és més gran que jo i bé que ho fa. Cada dia, ho fa.

Sort en tenim del papa. Ell no sé si plora, suposo que a vegades si, però s’amaga per no fer-nos posar més tristos. A mi sempre em porta al pati a jugar a futbol, i m’agrada molt jugar a futbol amb el papa. Però no sé si és perquè la mama ha marxat amb els Reis Mags i s’enyora o perquè ja és una mica gran, que no em para cap xut dels que li faig. Abans, em costava més fer-li un gol, però ara dec xutar més fort. Més fort que en Messi, em diu sempre.

A la Marta també l’estima molt el papa. L’ajuda a fer els deures i, quan ho fa bé, l’abraça i li fa petons. Ella sempre crida molt fort, i el papa es posa a riure i em mira, i jo ric, perquè em fa gràcia que li fagi petons a la Marta, que no és gens petonera. També ric molt quan m’haig de menjar l’albergínia, però després ell em diu que allò ja no fa tanta gràcia, i que me l’haig de menjar tota per crèixer. I a mi, això de ser alt no m’agrada.

Jo trobo bé que el papa estimi més a la Marta aquests dies, perquè sé que la mama treballa amb els Reis Mags, i la Marta no. I no vull dir-li perquè això és un secret que només sé jo. Bé, el papa també, crec. A vegades, tinc ganes de dir-li el secret a la meva germana, perquè plora molt, però penso que és millor que ho sàpiga ella sola, i després segur que pararà de plorar i es posarà a riure.

Tinc ganes de veure-la riure, a la Marta. Estic segur que la mama tornarà quan tots riem perquè ella sempre ens deia, abans de marxar, que amb mama o sense havíem de riure i estudiar. Ara, que deu preparar molts i molts regals per Nadal, segur que deu estar pensant-hi. I el papa, que és molt bo, intenta sempre fer-nos riure.

La setmana passada, mentre jo feia els deures de català a la meva tauleta, vaig sentir com el papa anava a l’habitació de la Marta. Suposo que parlaven de la mama perquè ella només feia que plorar i plorar. A ell jo no el sentia, ni plorar ni riure, però crec que li feia molts petons i moltes abraçades perquè estiguès més bé. Però continuava plorant, i cada cop més fort. Quan la vaig sentir xisclar em vaig espantar molt. Em vaig imaginar que hi havia algú amagat a la seva habitació i que els hi havia fet mal. Ja no vaig tenir tanta por quan vaig mirar pel foradet de la porta i vaig veure el papa, sense camiseta perquè tenia molta calor, al costat de l’escriptori. La meva germana estava al llit tremolant i plorant. A mi em va semblar estrany que el papa anès tan lleuger de roba i la Marta tingués tanta fred, però el papa em va dir que era normal i em va demanar que anés a l’habitació a acabar la feina.

Ahir, quan van venir uns homes disfrassats de policia a casa i van agafar el papa, ja no vaig entendre res. Quan la iaia va entrar per la porta, la Marta va córrer cap a ella i es van abraçar molt fort, i només feia quatre dies que no es veien. La Marta plorava més que mai, i la iaia li deia que “ja havia passat tot”. Mentre la iaia m’abraçava i em petonajava les galtes sense que fós el meu aniversari, li vaig preguntar què era això que “havia passat”. Com que no hi sent gaire, no em va dir res i ens va continuar fent petons i abraçades.

La casa de la iaia a mi no m’agrada gaire. No tenim cap pati per jugar a futbol i l’habitació on hi he dormit aquesta nit té fotos sense color a les parets. Almenys la Marta ja no plora tant. Si segueix així, segur que la mama tornarà aviat. I el papa també.

PD: no m'ho tingueu en compte. El trajecte Bcn-Clot-Aragó - Girona tampoc dóna per tant.

La banyera

Es treu la roba lentament. Comença per les sabates de pell de serp que li va regalar la seva bonica esposa aquell dia que celebraven multitudinàriament els deu anys de casats. Amb molta parsimònia, es treu els mitjons negres de seda fina que tant li agraden i també els pantalons de vellut. Deixa els calçotets pel final, com sempre.

Completament nu, obre l’aixeta de la banyera. Es mira al mirall de sobre la pica i es delecta amb una petita rialla nerviosa. Veu la necessitat imperiosa de rentar-se les dents, més ocres que de costum. Amb la boca espumosa se sent estúpid i fastigós. Agafa el got ple d’aigua que hi ha al costat de la pinta i el raspall i fa quatre glopades famèliques. Per fi, la seva boca resta lliure d’aquella escuma de fluor blanca, i les seves dents almenys fan més goig.

Sent els seus fills córrer pel passadís. Persegueixen el cadell bufó que l’altre dia van anar a buscar, tots quatre, a una bonica residència canina. Els hi ha de fer un petit toc d’atenció perquè els petits s’estan recreant amb crits i gemecs. Un cop la calma sembla tímidament instaurada, es mira involuntàriament els peus. Veu que ha de fer alguna cosa amb aquelles ungles llargues i llordes. Assegut al bidet, se les talla sistemàticament i de manera ordenada. Un cop acaba la tasca, quan la poderosa ungla gruixuda del dit gros del peu esquerra surt projectada, s’incorpora i es dirigeix a un racó del lavabo.

Mentre es masturba escolta a la seva dona xiular des de la cuina. Li molesta imaginar-se-la tan feliç, denotant que el pas dels anys no l’ha desgastat en excés. No entén com ara, després de tant de temps, pot tenir la gosadia de xiular un dia qualsevol, en una cuina qualsevol, preparant un sopar que, segurament, també serà qualsevol. Es veu sorprès quan ella li pregunta amb veu dolça i irrespectuosament alegre si prefereix una truita de patates o un remenat de verdures i bolets. Sent un espasme estomacal i unes ganes enormes de vomitar. S’adreça al vàter i s’ajup amb el cap enfocat a l’aigua que xucla la merda i els pixats. Es pregunta perquè no el xucla a ell mentre els intents de vòmit se’n van en orris. Rememora temps passats, molt llunyans, quan la seva mare l’ajudava a vomitar quan tenia la panxa feta un nyap. Recorda com li posava una mà al front i l’altra a l’espatlla i li deia que no passava res. Ara, al front només hi ha una cortina frondosa de suor, i a l’espatlla hi carrega una vida infausta.

Fora del lavabo els fills continuen jugant més silenciosament amb el gos, i la seva esposa entona amb xiulets forts una cançó dels Beattles rodejada d’una flaire de truita de patates. Lluny de casa seva, el Barça està impartint un correctiu de cinc a zero al Reial Madrid, i el seu cap es planteja per primer cop que es mereix un ascens per la seva gran responsabilitat. Mentrestant, en un lloc remot desbordant d’utopia, les guerres s’acaben i la pau s’apodera sense pietat del món. Els pobres són rics, i els rics també.

Observa com, per fi, la banyera ja està plena d’aigua. Envoltat d’aquella música clàssica que tan el complau s’hi incorpora tímidament. Només li sobresurt el cap, i es queda una llarga estona evadit de tot i tothom. Tot allò esdevé perfecte. Quan la sintonia de Chopin comença a submergir-se i a engendrar les primeres espurnes elèctriques la seva cara de satisfacció és absoluta.

Declaració amb amor

La diferència entre una declaració amb amor i una declaració d’amor és que la darrera està carregada de banalitats i somnis trencats. Una declaració amb amor és una revelació sincera, sense ànim de lucre i necessària. Segurament, mentre escric aquestes quatre línies mal comptades em caurà la típica llagrimeta absurda, aquella que queda tan bé a les pel·lícules romàntiques i que fa tan mal un dijous al migdia a un pis solitari en companyia del silenci. Si més no, ho intentaré.

Recordo que em vaig escapar de casa quan tenia quatre anys perquè trobava a faltar a una d’elles que estava comprant i jo no ho sabia, i em pensava que havia vingut un home gros i pelut i molt dolent i li hauria fet mal. També recordo que l’altra se m’escapava perquè hi havia un home gros i pelut i molt dolent que em feia molta por, i jo era molt poruc i covard. I quan es té por de la por, apaga i ves-te’n.

Quan una d’elles em veia fer-me gran, els seus ulls s’omplien d’il·lusions i temors. I jo li deia que no patís, que havia de volar com un pardal. I ella em suplicava que no em comparés amb un pardal, que era un ocell esquifit i una presa fàcil. Després, per fer-la contenta, li deia que era una àguila reial, i ella feia veure que es calmava. L’altra també em va veure fer-me gran, molt gran. De fet, ella era qui em feia gran. Si m’hagués vist l’àguila reial dels collons hauria marxat per cames, inflada d’enveja insana.

La més gran em donava consells prudents, a vegades exageradament sensats per un adolescent. I jo, tenaç immadur, no li feia cas i intentava revelar-me perquè sí. Ara, amb 23 anys, ja no agafo els suggeriments com una ordre dictatorial, però tampoc els segueixo com ho hauria de fer. D’altra banda, la més jove de les dues m’ensenyava com havia d’estimar. Recordo un dia, màgic per cert, quan vam utilitzar la imatge d’un petit bassal fangós per crear un instant que es grava amb ferro rogent al cervell. Bé, al cor.

A una li vull agrair haver-me escanyat involuntàriament amb un cordó carnós que, per defecte, va provocar la primera pallissa que vaig rebre en mans d’un desconegut amb bata blanca i taques roges. A l’altre, li agraeixo haver-me estrangulat dolçament els matins de cap de setmana. També aprecio que una d’elles em clavés alguna bufa quan donava les llenties al gos, i de l’altre que em piqués la cresta quan feia comentaris fora de lloc carregats d’inseguretat infundada.

Totes dues em van fer patir molt. Sóc molt patidor, jo. Només d’evocar aquella puta sala d’espera, fúnebre per si sola, rememoro fantasmes passats que tan mal em van fer i tantes conseqüències m’han portat. Allà hi va sorgir aquell túnel fosc del qual encara ara hi camino a les palpentes, però amb pas més ferm. Durant el recorregut obscur ella també em va fer patir. Em mirava adolorida, perquè sabia que jo no era jo, bé, si que ho era, és clar, però encara estava a les fosques. A les palpentes.

Ara, un cop observo a la llunyania un raig de llum tènue i qui sap si invisible, vull donar les gràcies a la primera per haver-me donat la vida i tot allò bo i dolent que m’ofereix aquesta. A l’altra, li agraeixo que li hagués donat el sentit durant aquells dies remots.

La finestreta del tren

La finestra d’un tren esdevé la meva eina d’oci fonamental. He protagonitzat batalles èpiques amb gent de totes les edats, sexes i estatus socioculturals per aconseguir un seient amb vista directa a les grans extensions de bosc de La Selva, a la muntanya del Montseny o a les fàbriques i naus que indiquen, indubtablement, l’arribada a la gran ciutat. Sincerament però, el que vertaderament em captiva no és mirar el paisatge accelerat i discontinu que es divisa des de la finestreta. A mi el que m’agrada és utilitzar el reflex del vidre per transformar-me amb un autèntic voyeur pervers i malèvol, que accentua les suposades deficiències de la resta dels passatgers i se’ls imagina carregant una vida pesada i desapassionada.

Aquell dia no vaig tenir molts problemes per trobar un bon seient, ben bé al costat d’una obertura de vidre que m’oferia una vista panoràmica del vagó excel·lent. Després de col·locar-me els auriculars de l’mp3 a l’orella per simular una falsa concentració musical, vaig tardar pocs segons a girar la vista cap a l’estació de Sils. Sota l’artificial rellotge de l’estació hi havia reflectits les figures d’una parella jovial, situats a dos seients paral·lels al meu però a l’altre costat del vagó. L’amor estava molt desgastat entre ells dos, carregat de mirades vagues i mancades d’aquella brillantor que només dos enamorats novells tenen. Es trobaven en aquella horrible etapa on creien que s’estimaven, però en el fons, massa en el fons, desitjaven acabar amb aquell calvari.

A les petites butaques del davant hi havia una mare post-adolescent amb el seu fill d’uns cinc anys. La contraposició entre les imatges dels dos reflexes era fascinant. Mentre la noia restava immòbil i amb el cap cot, el seu fill deixava en evidència fins i tot al cul d’en Jaumet. Pocs cops havia vist un contrast tan brillant com aquell, on la monotonia i la vida sedentària de la mare s’emfatitzava encara més amb la imatge del seu fill, gaudint inexplicablement d’aquell míser viatge. Contemplar la inexpressió d’ella m’alleujava.

Gràcies al suport de vidre que hi ha a la part superior del tren, allà on s’hi col·loquen les maletes i bosses, vaig poder controlar els moviments d’un comercial refinat de mitjana edat. Mentre va ser el protagonista de les meves especulacions demagògiques, vaig comptabilitzar que havia agafat el mòbil cinc vegades. Tres, per llepar al cul de mala manera als seus caps, una altra per afalagar falsament a la seva esposa, i la darrera per concretar una cita desesperant amb una altra dona. Sublim.

Sense forçar la vista vaig observar el meu company de seient. Desconec i m’irrita el motiu pel qual un vell com aquell podia haver passat desapercebut fins llavors. Deixant de banda el tuf insostenible que desprenia la seva pell blanca i pigmentada, la quantitat de tics que exterioritzava era digne de menció. Recordo que havia d’anar en compte amb les meves fixacions visuals perquè l’ancià -fruit dels reiterats tics o no- tampoc em treia ull. Des de sempre havia detestat la vellesa, però aquell dia la vaig arribar a odiar.

Desdibuixat pel panorama exterior que m’oferia la finestreta, apareixia el rostre més pròxim. Ja dins el túnel, la cara resultà més clarivident que mai. Els ulls apagats coberts per una cortina de pèl m’indicaven, un cop més, que no hi havia ningú en aquell vagó més miserable que jo. Una conclusió sens dubte passatgera que va concórrer, coincidències de la vida, amb la veu automàtica que denotava la fi del trajecte.

La culpa és d'en Panxo

Quan el seu presumpte amic Pinxo li va preguntar, amablement, si el podia punxar amb un simple punxó, el que hauria d’haver fet el molt inútil era etzibar-li un cop de puny a la mandíbula esperant que el caigut no s’aixequés. Però ell no era així. No podia respondre negativament perquè considerava que no tenia cap dret a ofendre les peticions dels altres, i tampoc era capaç de plantar cara a aquells que no tenen res -insisteixo, res- a imposar. Era tanta la bona fe del xicot, que es prestà totalment a ser castigat. Inclòs, el tòtil deixà anar algun “si et plau” descafeïnat per accentuar l’agraïment.

Almenys, li va imposar una clàusula al seu favor: la panxa, ni tocar-la. Una condició estúpida si tenim en compte que una de les parts del cos menys vulnerables al dolor és, precisament, el ventre. Ni els ulls, ni el cor, ni els escrots i el seu fidel acompanyant. No, a ell no li interessava salvaguardar aquests tresors de l’anatomia –en l’últim cas, de l’anatomia masculina òbviament -. No li motivava mirar la vida amb perspectiva, ni tampoc jugar a estimar i encara menys sentir-se estimat. I no parlem de gaudir del sexe i de la procreació, ja es consolava digitalment i odiava els nens com ell però uns quants lustres més joves.

El que no sabia el bo d’en Panxo al seu moment, el dia en què el seu company li va fer la gran pregunta, és que crearia una tendència pràcticament universal. Ja des de ben petits, precisament quan s’aprèn la versió musical del protagonista d’aquest relat, existeixen a l’escola algun Pinxo –pocs, perquè el poder és un concepte pràcticament individual- i molts, massa Panxos. En la majoria dels centres primaris d’arreu, quan el docent enceta el ritme ja hi ha algun marrec abusant, amb una suposada innocència, d’un altre. Coses de canalla.

A mesura que les etapes de la vida arriben a nous ports, t’adones que la figura del Pinxo adopta diferents formes. A l’adolescència, normalment el que estossega triomfalment després d’haver fumat el primer cigarret de la colla és el que adopta el paper dominant. També hi ha el que enceta el període sexual, que es manté omnipresent dins d’un grup gràcies al seu debut –sigui verídic o carregat de demagògia juvenil -. L’excés d’hormones és el que té, es creen uns Pinxos artificials que, la majoria de les vegades, tenen una duració caduca.

La infantesa i la pubertat però, no són res més que el pròleg de la mateixa vida. Seria ambigu dir que és una fàbrica de Pinxos i Panxos perquè no és cert. Sí que es podria afirmar, d’altra banda, que es tracta d’una factoria de creació de Panxos i de falsos i utòpics Pinxos. I és que si alguna cosa sé a hores d’ara –o si més no, crec saber-, és que tothom segueix el rol de vida del que es va deixar punxar. Des del vagabund vell i inert que dorm a una caixa d’estalvis, fins a arribar al mateix director de l’entitat bancària. I tot això sense mencionar a Panxos il·lustres. Em ve al cap, i perdoneu-me per l’incontrolada gosadia, a un president d’un estat poderós que segur que es devia sentir un Panxo magnificat durant la seva etapa de cocaïnòman. I pensar que ara es creu el Pinxo per excel·lència...

Bé, si em permeteu, em pujaré la camiseta i amb el punxó que tinc amarrat a la mà esquerra em faré una tímida punxada al centre de la panxa. Suposo que és el més sensat...

Una nova vida (que tòpic, no?)

Amb una lentitud pròpia dels vuitanta-set anys que tenia, el seu avi va agafar la targeta de la seguretat social oculta sota un petit test que veia morir un gerani deshidratat. El vell tenia, una vegada més, una cita amb el cardiòleg per examinar el seu cor cansat i exageradament gros.

Sempre havia estat el seu nét predilecte, aquell que existeix a totes les famílies i que genera els recels dels altres. La relació entre ells dos era molt més filial que no pas generacional, i això els hi agradava. Però ara, amb el jove havent fet la crescuda definitiva, aquest lligam cada cop es deslligava més. De fet, fa un any, quan va complir els vint-i-nou, l’avi començà a notar una espantosa indiferència per part d’ell. “Alguna dona que no l’estima gaire el deu haver enxampat”, pensava.

El desinterès del xicot no es devia a les seves obligacions. Feia gairebé un any que estava comptant ovelles a una oficina durant cinc hores al matí, no tenia cap hobby confessable –exceptuant alguna visita aïllada a una bonica casa de barrets-, i, efectivament, era un solter de cap a peus. La seva fitxa personal però, tenia una nova ocupació des de feia uns pocs mesos: el naixement del seu futur nebot.

S’esperava amb deliri la seva benvinguda al món, i això que no l’havia engendrat ell, sinó el seu germà petit. Conscient de la seva dubtosa qualitat com a bala perduda, creia que l’arribada d’una nova vida a la seva pròpia seria el causant d’un canvi de rumb vital. Ell no sabia, però, que confiar el timó del vaixell a un ésser que fins fa poc era un fetus, un simple projecte d’existència, no era la solució adequada per trencar el motlle de la monotonia en què es trobava.

D’ençà del dia que el seu germà ho va comentar als més pròxims, les visites a la panxa de la seva cunyada es van convertir amb un ritual diari, oferint a la mare del petit tots aquells privilegis i totes aquelles atencions que fins el dia de la nova no havien fluït. Tant és així, que la resta de familiars quedaven atònits en veure la il·lusió que desbordaven els ulls de l’oncle novell, a vegades en forma de llàgrima dolça, i molts cops amb una simple però accentuada brillantor. Inclòs l’avi, abandonat al sofà de casa seva mirant la televisió a un volum exagerat, s’alegrava, com mai, de veure el seu jove predilecte aparentment feliç. Sí, l’arribada d’un besnét resultava d’allò més gratificant, alhora que anunciava les primeres passes cap a la vellesa absoluta, però la prioritat, com sempre, era ell, el seu estimat nét.

Després de moltes temptatives del bebè per sortir a la llum –la mare feia dies que estava ingressada-, els metges pronosticaven categòricament que aquell era el dia. Precisament, el dia en què el noi i l’avi tenien la cita amb el cardiòleg. El dia en què els nervis estaven més a flor de pell que mai. El dia, en què la indiferència del jove es va cobrir d’un teixit fantasmagòric.

La rutinària visita no havia dit res de nou. Mai hi ha res de nou fins que un es cura o fins que s’adorm sense despertar-se. Hi poden haver lleugeres millores, sí, però no és el cas de l’avi. Ell sap que té una edat, que tindrà un besnét, i que el seu cor està cansat i és exageradament gros. Potser per aquesta simplicitat de diagnòstic no es van dir pràcticament res fins al moment d’acomiadar-se al vestíbul de la casa –tret d’algun comentari sobre el temps, el futbol, i els incondicionals i sempre presents episodis de la Guerra Civil espanyola-. Després de dos petons a la galta més carregats de protocol que no pas d’estimació, el jove es va dirigir a casa seva a bord d’una Bultaco impecable. El mòbil no l’havia informat en cap moment d’una possible trucada des de l’hospital, i això el neguitejava. Va agafar amb un rampell una caçadora neta –l’anterior estava suada degut a la llarga espera a la sala de visites del cardiòleg- i una càmera digital. Per res del món volia que aquell moment únic deixés d’estar immortalitzat. Faltava poc pel començament d’una nova vida. O de dues.

Quan va arribar a casa la nit ja era exageradament negra. La poca iniciativa del nebot li començava a molestar. Va deixar la caçadora al seu lloc i la càmera a sobre la taula, anhelant que demà fos el gran dia. Però no ho va ser. Tampoc l’altre. La trucada de l’hospital no la va rebre fins quatre dies més tard, ben entrada la tarda. “Truco de l’Hospital Josep Trueta...el seu avi ha sofert una insuficiència cardiorespiratòria i no ha estat possible...”. La frase de la jova es va veure tallada per la incomunicació telefònica. Ell havia penjat.

- Si que tarda aquest petit... –va murmurar amb els ulls humits-.