El papa, la mama, la Marta i jo

El papa em va dir fa tres setmanes que la mama havia hagut de marxar molt lluny. I és veritat, perquè ara qui ven els enciams i els tomàquets al mercat és una senyora negra amb les metes molt grosses. Jo li vaig preguntar al papa si podria menjar els turrons amb la mama, i em va dir que allà on treballa, durant l’hivern, és quan hi ha més feina. No ho dieu a ningú, però crec que la mama ajuda a repartir els regals a en Melcior, a en Gaspar, i a en Baltasar.

També li vaig preguntar, al papa, si a l’estiu la mama em portaria a Riells a menjar un gelat al costat del castell de sorra que sempre faig. Ell em va dir que no ho sabia, perquè la feina de la mama era molt estranya, i a l’estiu potser també havia de treballar. Sí, la feina de la mama era molt estranya.

La Marta i jo la trobem a faltar molt. La meva germana potser més i tot, perquè des de fa uns quants dies la sento plorar a la seva habitació. A vegades també plora al lavabo. Un dia, també ho va fer davant la televisió mirant el seu programa favorit perquè s’enyorava, em va dir. Jo, quan veig plorar a la Marta, també m’hi poso, perquè penso que la mama no tornarà mai més i estic trist. Ella em diu que no plori, que els nens grans com jo no han de plorar, però ella és més gran que jo i bé que ho fa. Cada dia, ho fa.

Sort en tenim del papa. Ell no sé si plora, suposo que a vegades si, però s’amaga per no fer-nos posar més tristos. A mi sempre em porta al pati a jugar a futbol, i m’agrada molt jugar a futbol amb el papa. Però no sé si és perquè la mama ha marxat amb els Reis Mags i s’enyora o perquè ja és una mica gran, que no em para cap xut dels que li faig. Abans, em costava més fer-li un gol, però ara dec xutar més fort. Més fort que en Messi, em diu sempre.

A la Marta també l’estima molt el papa. L’ajuda a fer els deures i, quan ho fa bé, l’abraça i li fa petons. Ella sempre crida molt fort, i el papa es posa a riure i em mira, i jo ric, perquè em fa gràcia que li fagi petons a la Marta, que no és gens petonera. També ric molt quan m’haig de menjar l’albergínia, però després ell em diu que allò ja no fa tanta gràcia, i que me l’haig de menjar tota per crèixer. I a mi, això de ser alt no m’agrada.

Jo trobo bé que el papa estimi més a la Marta aquests dies, perquè sé que la mama treballa amb els Reis Mags, i la Marta no. I no vull dir-li perquè això és un secret que només sé jo. Bé, el papa també, crec. A vegades, tinc ganes de dir-li el secret a la meva germana, perquè plora molt, però penso que és millor que ho sàpiga ella sola, i després segur que pararà de plorar i es posarà a riure.

Tinc ganes de veure-la riure, a la Marta. Estic segur que la mama tornarà quan tots riem perquè ella sempre ens deia, abans de marxar, que amb mama o sense havíem de riure i estudiar. Ara, que deu preparar molts i molts regals per Nadal, segur que deu estar pensant-hi. I el papa, que és molt bo, intenta sempre fer-nos riure.

La setmana passada, mentre jo feia els deures de català a la meva tauleta, vaig sentir com el papa anava a l’habitació de la Marta. Suposo que parlaven de la mama perquè ella només feia que plorar i plorar. A ell jo no el sentia, ni plorar ni riure, però crec que li feia molts petons i moltes abraçades perquè estiguès més bé. Però continuava plorant, i cada cop més fort. Quan la vaig sentir xisclar em vaig espantar molt. Em vaig imaginar que hi havia algú amagat a la seva habitació i que els hi havia fet mal. Ja no vaig tenir tanta por quan vaig mirar pel foradet de la porta i vaig veure el papa, sense camiseta perquè tenia molta calor, al costat de l’escriptori. La meva germana estava al llit tremolant i plorant. A mi em va semblar estrany que el papa anès tan lleuger de roba i la Marta tingués tanta fred, però el papa em va dir que era normal i em va demanar que anés a l’habitació a acabar la feina.

Ahir, quan van venir uns homes disfrassats de policia a casa i van agafar el papa, ja no vaig entendre res. Quan la iaia va entrar per la porta, la Marta va córrer cap a ella i es van abraçar molt fort, i només feia quatre dies que no es veien. La Marta plorava més que mai, i la iaia li deia que “ja havia passat tot”. Mentre la iaia m’abraçava i em petonajava les galtes sense que fós el meu aniversari, li vaig preguntar què era això que “havia passat”. Com que no hi sent gaire, no em va dir res i ens va continuar fent petons i abraçades.

La casa de la iaia a mi no m’agrada gaire. No tenim cap pati per jugar a futbol i l’habitació on hi he dormit aquesta nit té fotos sense color a les parets. Almenys la Marta ja no plora tant. Si segueix així, segur que la mama tornarà aviat. I el papa també.

PD: no m'ho tingueu en compte. El trajecte Bcn-Clot-Aragó - Girona tampoc dóna per tant.