lunes, 6 de octubre de 2008

La culpa és d'en Panxo

Quan el seu presumpte amic Pinxo li va preguntar, amablement, si el podia punxar amb un simple punxó, el que hauria d’haver fet el molt inútil era etzibar-li un cop de puny a la mandíbula esperant que el caigut no s’aixequés. Però ell no era així. No podia respondre negativament perquè considerava que no tenia cap dret a ofendre les peticions dels altres, i tampoc era capaç de plantar cara a aquells que no tenen res -insisteixo, res- a imposar. Era tanta la bona fe del xicot, que es prestà totalment a ser castigat. Inclòs, el tòtil deixà anar algun “si et plau” descafeïnat per accentuar l’agraïment.

Almenys, li va imposar una clàusula al seu favor: la panxa, ni tocar-la. Una condició estúpida si tenim en compte que una de les parts del cos menys vulnerables al dolor és, precisament, el ventre. Ni els ulls, ni el cor, ni els escrots i el seu fidel acompanyant. No, a ell no li interessava salvaguardar aquests tresors de l’anatomia –en l’últim cas, de l’anatomia masculina òbviament -. No li motivava mirar la vida amb perspectiva, ni tampoc jugar a estimar i encara menys sentir-se estimat. I no parlem de gaudir del sexe i de la procreació, ja es consolava digitalment i odiava els nens com ell però uns quants lustres més joves.

El que no sabia el bo d’en Panxo al seu moment, el dia en què el seu company li va fer la gran pregunta, és que crearia una tendència pràcticament universal. Ja des de ben petits, precisament quan s’aprèn la versió musical del protagonista d’aquest relat, existeixen a l’escola algun Pinxo –pocs, perquè el poder és un concepte pràcticament individual- i molts, massa Panxos. En la majoria dels centres primaris d’arreu, quan el docent enceta el ritme ja hi ha algun marrec abusant, amb una suposada innocència, d’un altre. Coses de canalla.

A mesura que les etapes de la vida arriben a nous ports, t’adones que la figura del Pinxo adopta diferents formes. A l’adolescència, normalment el que estossega triomfalment després d’haver fumat el primer cigarret de la colla és el que adopta el paper dominant. També hi ha el que enceta el període sexual, que es manté omnipresent dins d’un grup gràcies al seu debut –sigui verídic o carregat de demagògia juvenil -. L’excés d’hormones és el que té, es creen uns Pinxos artificials que, la majoria de les vegades, tenen una duració caduca.

La infantesa i la pubertat però, no són res més que el pròleg de la mateixa vida. Seria ambigu dir que és una fàbrica de Pinxos i Panxos perquè no és cert. Sí que es podria afirmar, d’altra banda, que es tracta d’una factoria de creació de Panxos i de falsos i utòpics Pinxos. I és que si alguna cosa sé a hores d’ara –o si més no, crec saber-, és que tothom segueix el rol de vida del que es va deixar punxar. Des del vagabund vell i inert que dorm a una caixa d’estalvis, fins a arribar al mateix director de l’entitat bancària. I tot això sense mencionar a Panxos il·lustres. Em ve al cap, i perdoneu-me per l’incontrolada gosadia, a un president d’un estat poderós que segur que es devia sentir un Panxo magnificat durant la seva etapa de cocaïnòman. I pensar que ara es creu el Pinxo per excel·lència...

Bé, si em permeteu, em pujaré la camiseta i amb el punxó que tinc amarrat a la mà esquerra em faré una tímida punxada al centre de la panxa. Suposo que és el més sensat...

2 comentarios:

Abirat dijo...

Ostres si en treus de suc del Pinxo i el Panxo. M'ho he passat molt bé llegint-lo.

Bruna dijo...

Has vist? els “pinxos” del blog estan estudiant si el teu infringeix les normes d’ús..., i pel que sembla, “la culpa és d’en Panxo”..., hehe. Que no el tanquin, eh, que a mi m’agrada molt!

Abraçades,
Bruna