La banyera

Es treu la roba lentament. Comença per les sabates de pell de serp que li va regalar la seva bonica esposa aquell dia que celebraven multitudinàriament els deu anys de casats. Amb molta parsimònia, es treu els mitjons negres de seda fina que tant li agraden i també els pantalons de vellut. Deixa els calçotets pel final, com sempre.

Completament nu, obre l’aixeta de la banyera. Es mira al mirall de sobre la pica i es delecta amb una petita rialla nerviosa. Veu la necessitat imperiosa de rentar-se les dents, més ocres que de costum. Amb la boca espumosa se sent estúpid i fastigós. Agafa el got ple d’aigua que hi ha al costat de la pinta i el raspall i fa quatre glopades famèliques. Per fi, la seva boca resta lliure d’aquella escuma de fluor blanca, i les seves dents almenys fan més goig.

Sent els seus fills córrer pel passadís. Persegueixen el cadell bufó que l’altre dia van anar a buscar, tots quatre, a una bonica residència canina. Els hi ha de fer un petit toc d’atenció perquè els petits s’estan recreant amb crits i gemecs. Un cop la calma sembla tímidament instaurada, es mira involuntàriament els peus. Veu que ha de fer alguna cosa amb aquelles ungles llargues i llordes. Assegut al bidet, se les talla sistemàticament i de manera ordenada. Un cop acaba la tasca, quan la poderosa ungla gruixuda del dit gros del peu esquerra surt projectada, s’incorpora i es dirigeix a un racó del lavabo.

Mentre es masturba escolta a la seva dona xiular des de la cuina. Li molesta imaginar-se-la tan feliç, denotant que el pas dels anys no l’ha desgastat en excés. No entén com ara, després de tant de temps, pot tenir la gosadia de xiular un dia qualsevol, en una cuina qualsevol, preparant un sopar que, segurament, també serà qualsevol. Es veu sorprès quan ella li pregunta amb veu dolça i irrespectuosament alegre si prefereix una truita de patates o un remenat de verdures i bolets. Sent un espasme estomacal i unes ganes enormes de vomitar. S’adreça al vàter i s’ajup amb el cap enfocat a l’aigua que xucla la merda i els pixats. Es pregunta perquè no el xucla a ell mentre els intents de vòmit se’n van en orris. Rememora temps passats, molt llunyans, quan la seva mare l’ajudava a vomitar quan tenia la panxa feta un nyap. Recorda com li posava una mà al front i l’altra a l’espatlla i li deia que no passava res. Ara, al front només hi ha una cortina frondosa de suor, i a l’espatlla hi carrega una vida infausta.

Fora del lavabo els fills continuen jugant més silenciosament amb el gos, i la seva esposa entona amb xiulets forts una cançó dels Beattles rodejada d’una flaire de truita de patates. Lluny de casa seva, el Barça està impartint un correctiu de cinc a zero al Reial Madrid, i el seu cap es planteja per primer cop que es mereix un ascens per la seva gran responsabilitat. Mentrestant, en un lloc remot desbordant d’utopia, les guerres s’acaben i la pau s’apodera sense pietat del món. Els pobres són rics, i els rics també.

Observa com, per fi, la banyera ja està plena d’aigua. Envoltat d’aquella música clàssica que tan el complau s’hi incorpora tímidament. Només li sobresurt el cap, i es queda una llarga estona evadit de tot i tothom. Tot allò esdevé perfecte. Quan la sintonia de Chopin comença a submergir-se i a engendrar les primeres espurnes elèctriques la seva cara de satisfacció és absoluta.