Declaració amb amor

La diferència entre una declaració amb amor i una declaració d’amor és que la darrera està carregada de banalitats i somnis trencats. Una declaració amb amor és una revelació sincera, sense ànim de lucre i necessària. Segurament, mentre escric aquestes quatre línies mal comptades em caurà la típica llagrimeta absurda, aquella que queda tan bé a les pel·lícules romàntiques i que fa tan mal un dijous al migdia a un pis solitari en companyia del silenci. Si més no, ho intentaré.

Recordo que em vaig escapar de casa quan tenia quatre anys perquè trobava a faltar a una d’elles que estava comprant i jo no ho sabia, i em pensava que havia vingut un home gros i pelut i molt dolent i li hauria fet mal. També recordo que l’altra se m’escapava perquè hi havia un home gros i pelut i molt dolent que em feia molta por, i jo era molt poruc i covard. I quan es té por de la por, apaga i ves-te’n.

Quan una d’elles em veia fer-me gran, els seus ulls s’omplien d’il·lusions i temors. I jo li deia que no patís, que havia de volar com un pardal. I ella em suplicava que no em comparés amb un pardal, que era un ocell esquifit i una presa fàcil. Després, per fer-la contenta, li deia que era una àguila reial, i ella feia veure que es calmava. L’altra també em va veure fer-me gran, molt gran. De fet, ella era qui em feia gran. Si m’hagués vist l’àguila reial dels collons hauria marxat per cames, inflada d’enveja insana.

La més gran em donava consells prudents, a vegades exageradament sensats per un adolescent. I jo, tenaç immadur, no li feia cas i intentava revelar-me perquè sí. Ara, amb 23 anys, ja no agafo els suggeriments com una ordre dictatorial, però tampoc els segueixo com ho hauria de fer. D’altra banda, la més jove de les dues m’ensenyava com havia d’estimar. Recordo un dia, màgic per cert, quan vam utilitzar la imatge d’un petit bassal fangós per crear un instant que es grava amb ferro rogent al cervell. Bé, al cor.

A una li vull agrair haver-me escanyat involuntàriament amb un cordó carnós que, per defecte, va provocar la primera pallissa que vaig rebre en mans d’un desconegut amb bata blanca i taques roges. A l’altre, li agraeixo haver-me estrangulat dolçament els matins de cap de setmana. També aprecio que una d’elles em clavés alguna bufa quan donava les llenties al gos, i de l’altre que em piqués la cresta quan feia comentaris fora de lloc carregats d’inseguretat infundada.

Totes dues em van fer patir molt. Sóc molt patidor, jo. Només d’evocar aquella puta sala d’espera, fúnebre per si sola, rememoro fantasmes passats que tan mal em van fer i tantes conseqüències m’han portat. Allà hi va sorgir aquell túnel fosc del qual encara ara hi camino a les palpentes, però amb pas més ferm. Durant el recorregut obscur ella també em va fer patir. Em mirava adolorida, perquè sabia que jo no era jo, bé, si que ho era, és clar, però encara estava a les fosques. A les palpentes.

Ara, un cop observo a la llunyania un raig de llum tènue i qui sap si invisible, vull donar les gràcies a la primera per haver-me donat la vida i tot allò bo i dolent que m’ofereix aquesta. A l’altra, li agraeixo que li hagués donat el sentit durant aquells dies remots.