La finestra d’un tren esdevé la meva eina d’oci fonamental. He protagonitzat batalles èpiques amb gent de totes les edats, sexes i estatus socioculturals per aconseguir un seient amb vista directa a les grans extensions de bosc de La Selva, a la muntanya del Montseny o a les fàbriques i naus que indiquen, indubtablement, l’arribada a la gran ciutat. Sincerament però, el que vertaderament em captiva no és mirar el paisatge accelerat i discontinu que es divisa des de la finestreta. A mi el que m’agrada és utilitzar el reflex del vidre per transformar-me amb un autèntic voyeur pervers i malèvol, que accentua les suposades deficiències de la resta dels passatgers i se’ls imagina carregant una vida pesada i desapassionada.
Aquell dia no vaig tenir molts problemes per trobar un bon seient, ben bé al costat d’una obertura de vidre que m’oferia una vista panoràmica del vagó excel·lent. Després de col·locar-me els auriculars de l’mp3 a l’orella per simular una falsa concentració musical, vaig tardar pocs segons a girar la vista cap a l’estació de Sils. Sota l’artificial rellotge de l’estació hi havia reflectits les figures d’una parella jovial, situats a dos seients paral·lels al meu però a l’altre costat del vagó. L’amor estava molt desgastat entre ells dos, carregat de mirades vagues i mancades d’aquella brillantor que només dos enamorats novells tenen. Es trobaven en aquella horrible etapa on creien que s’estimaven, però en el fons, massa en el fons, desitjaven acabar amb aquell calvari.
A les petites butaques del davant hi havia una mare post-adolescent amb el seu fill d’uns cinc anys. La contraposició entre les imatges dels dos reflexes era fascinant. Mentre la noia restava immòbil i amb el cap cot, el seu fill deixava en evidència fins i tot al cul d’en Jaumet. Pocs cops havia vist un contrast tan brillant com aquell, on la monotonia i la vida sedentària de la mare s’emfatitzava encara més amb la imatge del seu fill, gaudint inexplicablement d’aquell míser viatge. Contemplar la inexpressió d’ella m’alleujava.
Gràcies al suport de vidre que hi ha a la part superior del tren, allà on s’hi col·loquen les maletes i bosses, vaig poder controlar els moviments d’un comercial refinat de mitjana edat. Mentre va ser el protagonista de les meves especulacions demagògiques, vaig comptabilitzar que havia agafat el mòbil cinc vegades. Tres, per llepar al cul de mala manera als seus caps, una altra per afalagar falsament a la seva esposa, i la darrera per concretar una cita desesperant amb una altra dona. Sublim.
Sense forçar la vista vaig observar el meu company de seient. Desconec i m’irrita el motiu pel qual un vell com aquell podia haver passat desapercebut fins llavors. Deixant de banda el tuf insostenible que desprenia la seva pell blanca i pigmentada, la quantitat de tics que exterioritzava era digne de menció. Recordo que havia d’anar en compte amb les meves fixacions visuals perquè l’ancià -fruit dels reiterats tics o no- tampoc em treia ull. Des de sempre havia detestat la vellesa, però aquell dia la vaig arribar a odiar.
Desdibuixat pel panorama exterior que m’oferia la finestreta, apareixia el rostre més pròxim. Ja dins el túnel, la cara resultà més clarivident que mai. Els ulls apagats coberts per una cortina de pèl m’indicaven, un cop més, que no hi havia ningú en aquell vagó més miserable que jo. Una conclusió sens dubte passatgera que va concórrer, coincidències de la vida, amb la veu automàtica que denotava la fi del trajecte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario