viernes, 24 de octubre de 2008

El papa, la mama, la Marta i jo

El papa em va dir fa tres setmanes que la mama havia hagut de marxar molt lluny. I és veritat, perquè ara qui ven els enciams i els tomàquets al mercat és una senyora negra amb les metes molt grosses. Jo li vaig preguntar al papa si podria menjar els turrons amb la mama, i em va dir que allà on treballa, durant l’hivern, és quan hi ha més feina. No ho dieu a ningú, però crec que la mama ajuda a repartir els regals a en Melcior, a en Gaspar, i a en Baltasar.

També li vaig preguntar, al papa, si a l’estiu la mama em portaria a Riells a menjar un gelat al costat del castell de sorra que sempre faig. Ell em va dir que no ho sabia, perquè la feina de la mama era molt estranya, i a l’estiu potser també havia de treballar. Sí, la feina de la mama era molt estranya.

La Marta i jo la trobem a faltar molt. La meva germana potser més i tot, perquè des de fa uns quants dies la sento plorar a la seva habitació. A vegades també plora al lavabo. Un dia, també ho va fer davant la televisió mirant el seu programa favorit perquè s’enyorava, em va dir. Jo, quan veig plorar a la Marta, també m’hi poso, perquè penso que la mama no tornarà mai més i estic trist. Ella em diu que no plori, que els nens grans com jo no han de plorar, però ella és més gran que jo i bé que ho fa. Cada dia, ho fa.

Sort en tenim del papa. Ell no sé si plora, suposo que a vegades si, però s’amaga per no fer-nos posar més tristos. A mi sempre em porta al pati a jugar a futbol, i m’agrada molt jugar a futbol amb el papa. Però no sé si és perquè la mama ha marxat amb els Reis Mags i s’enyora o perquè ja és una mica gran, que no em para cap xut dels que li faig. Abans, em costava més fer-li un gol, però ara dec xutar més fort. Més fort que en Messi, em diu sempre.

A la Marta també l’estima molt el papa. L’ajuda a fer els deures i, quan ho fa bé, l’abraça i li fa petons. Ella sempre crida molt fort, i el papa es posa a riure i em mira, i jo ric, perquè em fa gràcia que li fagi petons a la Marta, que no és gens petonera. També ric molt quan m’haig de menjar l’albergínia, però després ell em diu que allò ja no fa tanta gràcia, i que me l’haig de menjar tota per crèixer. I a mi, això de ser alt no m’agrada.

Jo trobo bé que el papa estimi més a la Marta aquests dies, perquè sé que la mama treballa amb els Reis Mags, i la Marta no. I no vull dir-li perquè això és un secret que només sé jo. Bé, el papa també, crec. A vegades, tinc ganes de dir-li el secret a la meva germana, perquè plora molt, però penso que és millor que ho sàpiga ella sola, i després segur que pararà de plorar i es posarà a riure.

Tinc ganes de veure-la riure, a la Marta. Estic segur que la mama tornarà quan tots riem perquè ella sempre ens deia, abans de marxar, que amb mama o sense havíem de riure i estudiar. Ara, que deu preparar molts i molts regals per Nadal, segur que deu estar pensant-hi. I el papa, que és molt bo, intenta sempre fer-nos riure.

La setmana passada, mentre jo feia els deures de català a la meva tauleta, vaig sentir com el papa anava a l’habitació de la Marta. Suposo que parlaven de la mama perquè ella només feia que plorar i plorar. A ell jo no el sentia, ni plorar ni riure, però crec que li feia molts petons i moltes abraçades perquè estiguès més bé. Però continuava plorant, i cada cop més fort. Quan la vaig sentir xisclar em vaig espantar molt. Em vaig imaginar que hi havia algú amagat a la seva habitació i que els hi havia fet mal. Ja no vaig tenir tanta por quan vaig mirar pel foradet de la porta i vaig veure el papa, sense camiseta perquè tenia molta calor, al costat de l’escriptori. La meva germana estava al llit tremolant i plorant. A mi em va semblar estrany que el papa anès tan lleuger de roba i la Marta tingués tanta fred, però el papa em va dir que era normal i em va demanar que anés a l’habitació a acabar la feina.

Ahir, quan van venir uns homes disfrassats de policia a casa i van agafar el papa, ja no vaig entendre res. Quan la iaia va entrar per la porta, la Marta va córrer cap a ella i es van abraçar molt fort, i només feia quatre dies que no es veien. La Marta plorava més que mai, i la iaia li deia que “ja havia passat tot”. Mentre la iaia m’abraçava i em petonajava les galtes sense que fós el meu aniversari, li vaig preguntar què era això que “havia passat”. Com que no hi sent gaire, no em va dir res i ens va continuar fent petons i abraçades.

La casa de la iaia a mi no m’agrada gaire. No tenim cap pati per jugar a futbol i l’habitació on hi he dormit aquesta nit té fotos sense color a les parets. Almenys la Marta ja no plora tant. Si segueix així, segur que la mama tornarà aviat. I el papa també.
PD: no m'ho tingueu en compte. El trajecte Bcn-Clot-Aragó - Girona tampoc dóna per tant.

3 comentarios:

Miquel Duran-Frigola dijo...

bo, bo

tu has llegit més quim monzó del que em pensava. suposo que ja ho saps que té un conte (diria que es diu "diumenge" o algo aixi) que m'hi ha fet pensar.

fins demà.

Abirat dijo...

Ostres Jordi,

m'ha agradat molt, encara tinc una sensació al cos, que déu n'hi dó. M'encanta perquè sense dir res, ho dius, tot. I és fantàstic.

Vinga, petonets i fins dilluns.
Anna

Bruna dijo...

Hola Jordi!

És interessant llegir una història (encara que sigui tan terrible) des del punt de vista d’un nen, m’agrada que el llenguatge sigui coherent amb la seva manera de pensar i parlar.

PD: No et creguis, els viatges en tren donen per molt, t’ho dic per experiència, hehe!

Fins dijous,

B.