Aspiració personal

Jo, de gran, vull ser una gossa beagle hiperactiva, amb un lleuger sobrepès i completament asocial amb gossos, persones i éssers en general. Vull ser un petaner rabassut que quan em portin a passejar, amb tota la bona fe i parsimònia del món, deixi volar el meu caràcter més anàrquic fins arribar a ser odiós. M’agradaria tan tocar els collons al meu estimat amo, que només de pensar-hi se’m fa la boca aigua, com si tingués un bon plat de pinso –de règim, òbviament- al davant del meu morro humit i també summament actiu, com jo.

També de gran, i havent deixat l’etapa de cadell al darrera, gaudiria fent suar el meu jove i fidel amic humà que, amb la millor de les intencions, em treu de l’hort on habitualment hi veig passar bona part de la meva vida, i em porta a un autèntic edèn pels caçadors de faisans com jo: l’estany. M’imagino tirant com un boig de la cadena de ferro vell, lluitant contra l’obediència i la diplomàcia que el meu amo, ingenu ell, em vol instaurar. Tanta insistència em fa defallir en comptades ocasions, havent de parar i respirar profundament unes quantes vegades degut a l’opressió que patia el meu pobre coll pelut. I pensar que tot això, córrer sense rumb i completament esperitat, vull dir, ho faig perquè he olorat una important taca d’orina al bell mig d’unes falgueres. No és genial?

Per uns instants em sento una mica lliure. I dic una mica perquè la cadena continua fortament subjecte a mi. Continuaré lluitant. Perquè no em deixa una estona d’intimitat animal aquest cony d’home? Quan veig als meus col·legues canins sense la condicional –sí, parlo del maleït collar -, no entenc què és el que tenen ells i el que em manca a mi. Tant li costa donar-me un instant de gaudi per intentar, per exemple, abandonar la meva virginitat que m’ha acompanyat de la pota fins als tres anys d’edat? Si tan sols em deixés ensumar un anus amb cascàrries d’un Border Collie que m’està aguantant vivament la mirada...

Tot i que el rumb del passeig, i el de la vida, me’l marcaria un homo sapiens, i malgrat que estaria condemnat perpètuament a menjar petites càpsules amb irrisori gust a carn (?), no em desagradava la idea de complir amb les meves obligacions de gos domèstic. Vomitar fidelitat absoluta per rebre una engruna de llibertat, molt sobtadament, complia amb les meves aspiracions vitals.

Sí, definitivament de gran vull ser com la meva gossa Pruna. Perquè de moment no conec a ningú que, després d’haver fet patir de mala manera a un amic, et vingui a visitar al sofà mentre estàs exhaust i et digui, amb els ulls: gràcies pel passeig, company.