La guinda

-Ah, de debò?- va dir l’Enric. I tot somrient amb una ganyota estranya va llançar-se de cap a l’aigua quietíssima i de color blau turquesa de la piscina esquitxant-los a tots. Va ser com un mirall trencat que es parteix en bocins i dibuixa una teranyina de vidre.

Ell i en Pol eren amics des de ben petits, i ara que estaven al llindar per entrar a l’època dels grans de pus facials i a punt de debutar amb els primers pèls sota les aixelles, consideraven que havien d’acabar l’etapa de la infància d’una manera impactant, com si fos la cirera d’un vermell rogent que presideix un enorme pastís carregat de bons moments i bromes inoblidables. Havien deixat enrere les fugides a corre-cuita després de tocar un timbre a l’atzar, i tampoc els motivava riure’s de la bona fe de les persones des de l’altra banda del fil telefònic. Era una sensació estranya, i notaven que la camaraderia entre ells es desequilibrava en alguns instants, que el temps no descansava i els col·locava, subtilment, una sensatesa desconeguda i que acceptaven amb recança. El més afectat per aquest canvi era en Pol, que presumia de ser el líder absolut de la parella i l’autèntic cervell de totes les operacions burlesques que portaven a terme. Potser l’any de diferència que els separava resultava cabdal alhora d’establir criteris de jerarquia entre un i altre, però la gent del petit poble coster sabia que el caràcter del més gran esdevenia fonamental alhora de configurar els barems de poder entre ells dos. Les dones grasses que venien tonyina al mercat de la plaça i els vells pescadors que la pescaven a l’enfurismat mar que resseguia la costa del poblat, coincidien quan deien que l’Enric era un bon noi sense caràcter i mancat de gosadia, i també estaven d’acord quan especulaven sobre en Pol, que el consideraven un nen amb males intencions i un veritable martiri per les bromes que maquinava arreu.

La figura de l’Èric quedava més desdibuixada. Feia només uns mesos que havia arribat a aquell indret, i el seu caràcter innocent encara no li havia permès franquejar-se amb la resta d’habitants. Una falta de natalitat preocupant des de feia anys a la localitat el va portar a relacionar-se amb els únics membres de la seva generació, que el van acollir amb els braços oberts i les finalitats tancades, decidides. Per en Pol, l’arribada del foraster significava un punt d’inflexió que el carregava d’orgull i d’una estranya responsabilitat. Creia que la seva hegemonia infantil es veuria reforçada amb un nou integrant, i això li despertava els seus instints més macabres i fins i tot dictatorials. L’Enric, d’altra banda, s’estimava més pensar que la benvinguda de l’Èric significava un alliberament sobtat, una oportunitat d’or per deixar de ser l’habitual cap de turc. Des de feia molt temps esperava anhelós l’arribada d’un nou individu a aquella peculiar comunitat imberbe, però el pas dels anys i l’aïllament cada cop més accentuat del poble feien que caigués immers en una resignació ben acomodada i acceptada. Les expectatives eren altes, i les intervencions de l’Èric van ser revisades detalladament durant les primeres setmanes, superant amb escreix les previsions més optimistes. El nouvingut mostrava una predisposició brillant alhora d’intervenir en les diferents bromes que tots tres duien a terme. Els primers rocs contra l’aparador de la vella botiga de comestibles els tirava ell amb una suficiència indiscutible, i això provocava admiració i recel en els rostres dels seus companys, que l’observaven combinant la fascinació i la desconfiança. També fou ell el que va portar la primera revista pornogràfica a la barraca on es reunien cada dia, i el que va robar un paquet de cigarrets al seu pare per inhalar el fum davant la mirada estupefacte i sorpresa dels altres dos. El seu protagonisme s’incrementava dia rere dia, i fins i tot la gent del poble el titllava de noi exemplar, cosa que molestava d’allò més a en Pol i a l’Enric, aïllats i desfigurats per un silenci que els dibuixava més sols que mai.

El pas dels anys els hi ensenyaria que potser no haurien d’haver estat tan dràstics en l’execució, però en aquell moment els remordiments tampoc es reproduïen amb la intensitat que ho haurien de fer. Potser, qui sap, eren massa joves per comprendre la magnitud d’aquella tragèdia i les conseqüències que tot allò va suposar. Per això, per aquesta indiferència fins i tot despòtica, costava entendre el motiu pel qual cada dia després de sortir de l’escola en Pol i l’Enric tornaven a reunir-se per decidir què feien a la tarda. Parlaven de noves malifetes, de la cara enfurismada que li havia quedat al forner després d’haver-li pispat silenciosament dos croissants de xocolata, de veure a tot el poble alterat pel colofó que ells mateixos havien decidit col·locar com a punt i final d’un període ja exhaurit. Mai es van culpar d’haver pujat a aquell penya-segat que només hi accedien els que volien perdre la vida, i tampoc van penedir-se en cap moment d’haver-hi pujat amb l’intrèpid Èric. Ells simplement cercaven un final d’infància amb consonància amb tot allò que havien fet fins llavors. Buscaven reconeixement i respecte per part de les dones grasses del mercat i dels vells pescadors de tonyina, que mai els havien considerat com ells volien.

Repenjat sobre una gandula i rodejat per la tensió que desprenien els seus familiars, en Pol mirava amb cert respecte a l’Enric, que nedava a la piscina solemnement i amb moviments àgils. Era conscient que l’equilibri de poder entre ells dos s’havia anivellat des d’aquella nit, i que ja no hi havia dos rangs desiguals que ressaltaven les diferències. Quan el veia feliç enmig d’aquella aigua cristal·lina tenia crues temptacions de submergir-lo durant hores, però acabava claudicant i assumint el nou rol del seu company. Al cap i a la fi, va ser el més petit qui va donar aquella empenta amistosa a l’Èric davant l’horitzó infinit. Va ser ell qui, abans de tirar-se a la piscina i esquitxar als presents, va respondre despreocupadament quan en Pol li va explicar a cau d’orella que aquell matí havien trobat un cadàver desfigurat a la costa. Era l’Enric el que, orgullosament, havia col·locat la cirereta al capdamunt del pastís, obviant per complet la melancolia que des de feia quatre dies emboirava aquella petita localitat cada vegada més aïllada de tot.