lunes, 22 de diciembre de 2008

2008

I la Grossa continua sense arribar. Tenia força esperances amb el 41713, no us ho negaré. Però mireu-me, un altre cop pujant les escales de casa amb el cap cot i amb un somriure perdedor. El que em fot més és que mirava el sorteig per a compadir-me. Creia que uns calerons no em farien cap mal, que m'ajudarien a tenyir les engrunes del 2008 amb una mica de felicitat. Res de res. Ara que, mirant-ho bé, no sé perquè em sorprenc tant, un any com aquest no em podia deparar res de bo, ni una sola recompensa o incentiu tan sols. El 2008 marxa de la pitjor de les maneres, sense que jo li digui adéu. Potser ara mateix estic inflat de prepotència, però no es mereix que em despedeixi d'ell, ni molt menys. No enganyaré a ningú quan dic, sense cap mena d'exageració victimista, que l'any que marxa ha estat el pitjor de la meva vida. I ho dic categòricament, insisteixo. Miro enrere i no sóc capaç de treure'n bons records, només merda i mals moments. I això que ara sóc llicenciat, que he començat un Màster interessant i que a vegades em penso que sóc feliç. Però no, la famosa "balança de final d'any" està molt desequilibrada, malgrat que jo l'intento desestabilitzar perquè els bons moments pesin més. A vegades veig a gent ensorrada per qualsevol tonteria, i després de pensar que són uns cabrons m'adono que tothom té els seus motius. I m'imagino un nen de l'Àfrica que em mira i em maleeix, que donaria mitja vida per tan sols tenir el que jo ignoro que tinc. És llavors quan m'omplo d'un optimisme que m'enganya, el mateix que em va convènçer el 31 de desembre passat que tot milloraria per, dues setmanes més tard, estar altre cop dins el pou. La felicitat no és que sigui efímera, simplement no existeix. O almenys no existeix en un inconformista destructiu com jo. Poden haver-hi moments d'eufòria on la felicitat es desdibuixa i t'enreda, instants d'èxtasi col·lectiu com la celebració de Cap d'Any amb els amics, on res ni ningú et pot aturar a desbordar alegria per tots costats. Jo particularment me'n ric d'aquells que es fan propòsits per l'any vinent, que diuen que el següent ha de ser molt millor. Crec que tempten el destí, que no són -som- res més que unes simples titelles dependents, innocents. Potser és degut a les meves experiències anteriors o simplement perquè ho trobo una ximpleria, que no em marcaré cap tipus de meta per l'any 2009. No seré tan ruc com per clamar una cosa per, més tard, sentir-me traït. Espero, això sí, que la sort m'acompanyi a mi i a les persones que m'importen de debó. Tenint en compte que són poques, crec que potser aquest capritx es farà realitat i tot. Sí, sort, simplement demano això. Que si m'han de venir males notícies no vinguin agafades de la mà, formant una manifestació dolorosa a la meva ment. Amb això em conformo. De la resta me n'ocupo jo, no vull omplir de responsabilitat a 365 dies atònits. Estic convençut que començo de nou, que haig de començar de nou més ben dit. I m'adono que ja estic fent propòsits impulsius i buits. Res, Bon Nadal i Feliç Any Nou a tothom qui llegeixi aquest escrit. Una mica de sort per vosaltres també.

miércoles, 10 de diciembre de 2008

L'esplèndida aleta de tauró


Imagineu-vos una illa de dimensions perillosament reduïdes, sense cap palmera d’attrezzo i només amb alguna roca sobresortida que emulava un seient. Tota la resta sorra fina. Poca, perquè l’illa era molt petita i tampoc necessitava una quantitat infinita de grumolls. Estava situada enmig del no-res de l’Oceà Atlàntic, col•locada al cartograma amb mala intenció. Quedava lluny de qualsevol continent que la pogués tan sols vorejar. Per no tenir, no tenia ni tan sols altres arxipèlags veïns que li fessin companyia.
Pel que fa als seus habitants accidentals, un era un perillós presidiari condemnat a cadena perpètua per raons que la meva sensibilitat no em permeten ni escriure. L’altre, ben bé podries ser tu, o jo. Una persona normal i corrent que es diu. Pare de família, amb el cercle d’amistats ben ferm, una ocupació laboral que el satisfeia i amb afeccions d’allò més tradicionals. El motiu pel qual es trobaven en aquell indret no resulta rellevant. Imagineu-vos dos naufragis, una setmana intensa buscant-los i alguns plors. També hi va haver indiferència, sobretot per part dels pocs coneguts del pres. Fins i tot va sorgir alguna rialla malèvola i amagada de l’esposa del pobre home desaparegut, que veia aquella pèrdua com l’excusa perfecte per poder fornicar sense remordiments amb aquell instructor del gimnàs.
Pràcticament no sabien res l’un de l’altre. Res més del que us he explicat, vull dir. L’oficinista ja tenia coneixement que l’altre era un home perillós i capaç d’estrangular-lo una nit per pur delit. El convicte, amb prou feines en va tenir prou en veure-li els pantalons que li arribaven sota els mugrons, per concloure que el seu company de destí era d’allò més inofensiu. Tot i les divergències evidents es complementaven bé, si complementar-se bé és obsequiar a l’altre gratuïtament amb menjar i beure durant una situació límit. Sense esma i havent acceptat la mort de bon grat, es distreien mirant una aleta de tauró que rodejava la petita illa. Feia moltes hores que voltejava incessant, esperant que algun dels dos volgués tirar pel dret d’una vegada per totes. Els taurons poden arribar a ser molt intel•ligents. Tothom destaca l’intel•lecte dels dofins, molt més idolatrats pel seu caràcter inofensiu. A l’escola, al cinema, als llibres o a les revistes zoològiques, tots ens dibuixen una concepció dels taurons com uns depravats carnívors. “El gran predador”, en diuen alguns, contradient-se més tard criticant el seu diminut cervell. El que circumdava aquella diminuta superfície de terra era molt intel•ligent. Sabia que tard o d’hora algun venceria al sofriment i es tiraria al mar per convertir-se amb banquet. Figureu-vos si era murri, que pensava que si un es tirava, l’altre, endut per la imatge tètrica i sagnant del tiberi del peix, també acabaria per llançar-se sense temor a l’aigua, convertint-se amb un segon plat molt calòric i gustós. Mentre rumiava com se’ls cruspiria, els dos personatges miraven amb cara plaent el rumb sempre idèntic de l’aleta. La seva cara era la de dos autèntics badocs que ja no pensaven en salvar-se, sinó en aprofitar els últims moments d’existència gaudint de la manera més inverosímil. I com que en aquell emplaçament les activitats lúdiques no brollaven, l’aleta del tauró esdevenia l’entreteniment per excel•lència. I això l’animal ho sabia, i es passejava cada cop amb més elegància per sota la marea, amb moviments que fregaven la seducció. I els altres dos delectant-se, completament absorts.

La contemplació obsessiva els va ajudar a passar els pocs dies que els restaven sense adonar-s'en.. Ja sense provisions i amb unes barbes llardoses i pestilents van decidir, amistosament, que havia arribat el moment d’acabar a l’estomac del seu pacient company que tan els havia entretingut. N’estaven plenament convençuts, i ni tan sols el vol d’una avioneta salvadora o l’arribada d’un vaixell oportú els hagués fet enrere. Aquell, havia de ser un dia esplèndid.

jueves, 4 de diciembre de 2008

Carta a un absent (petit homenatge a en Xato)

L’altre dia, a l’hort del costat de casa, vaig veure que la terra del lloc on et vam enterrar estava remoguda. Vaig posar-me a sota el llimoner on a l’estiu sempre hi anàvem a buscar l’ombra per mirar si pels voltants d’aquell clot hi havia indicis de profanació. No hi havia restes del poliester del teu llit, ni tampoc de la piloteta del Barça que sempre deixaves xopa de bavalles. La darrera carta que et vaig escriure, aquella que em va fer vessar innombrables llàgrimes, tampoc hi era escampada amb bocins. Més calmat, em vaig adonar que tres anys enrere t’havia construït la tomba a un altre indret, a poca distància de la perforació que havien fet la Momsa i la Pruna, les dues gosses que estan deixant molta voluntat per omplir el teu buit. Mirant, ara sí, cap el lloc exacte on et vam deixar descansar eternament, un instint macabre em va corrompre per uns instants. Et vaig imaginar allà sota, cadavèric i amb les teves joguines que, com tu, també estaven mortes. Un munt d’óssos s’amuntegaven damunt d’un llit pràcticament fantasmal, fent companyia a una carta carregada de sentiments però buida al cap i a la fi. Aquests pensaments traïdors em van martiritzar poca estona, però van actuar amb la justa intensitat per fer-me temptejar el somiqueig. De fet, fa molt que no deixo escapar cap plor quan penso amb tu, i mira que t’arribo a estimar, sac de puces. No ho diguis a ningú, però continues sent el meu millor amic. I que consti que això no t’ho dic per afalagar-te, saps perfectament que no hi guanyaria res tirant floretes amistoses a un entremesclat de pequinès que fa companyia a les estrelles. Però entén-me, catorze anys al teu costat són molts anys, i és ben normal que et consideri el meu gran col·lega. No t’enfadis, ja sé que quan era un mocós em feia vergonya escampar als quatre vents la nostra extraordinària camaraderia, però has d’adonar-te que això de l’amistat ferma entre un gos i una persona és un concepte massa cinematogràfic i comercial. La gent no ho entendria. En el fons qui ho ha de comprendre ets tu. Perquè vas ser tu el que em feia companyia damunt del sofà aquelles tardes quan sortia del col·legi i engolia el meu Bollycao. Tu, bola de pèl, em brindaves la teva amistat de bat a bat quan t’acabaves les restes d’aquells cigrons que a mi no m’agradaven. I vés per on, també eres tu el que s’acollonia a les nits de tempesta i d’esclats de finestres i pujaves sobre el meu llit plorinyant sense ser un cadell. Són detalls que no s’obliden aquests, company. Ara tampoc et creguis que ets una icona canina, que et conec. O et penses que no recordo els teus afers sexuals amb el coixí i les respectives cites clandestines que teníeu? Tampoc deixo de banda la teva dèria el dia de Sant Joan i l’enemistat que et lligava amb els petards. Gràcies a tu, molts veïns es recordaven de la meva família cada vint-i-tres de juliol. I em quedo curt detractant-te, però reconec que eren aquelles quatre coses que em treien de polleguera les que et feien gran. Ara, que ja fa força temps que no hi ets, és bo que sàpigues que hi ha una fotografia teva palplantada a la capçalera del meu llit. Tinc la bona sensació que m’acompanyes quan dormo, hi hagi tempesta o no.

miércoles, 3 de diciembre de 2008

Microrelats per avorrits

  • Aspiracions buides

Va morir, es va fer molt gran, més tard fou adult i, ja a la recta final, va entrar a la joventut i a la infància. Tot això, per acabar essent un ésser microscòpic amb una llarga cua buscant alguna cosa, desesperadament, enmig d’una forta competència.
  • Ni amb els dits d’una mà

Per molt esforç que hi dediqués, no era capaç d’alçar un sol dit. El puny estava tancat fermament i es mostrava inalterable. Després d’una llarga estona, em vaig resignar a creure que l’amistat no era tan important.
  • Amor vertader

Malgrat que no l’abraçava ni la mirava, ell estava completament enamorat de la seva parella. Sobretot se l’estimava quan se l’imaginava gemegant, cridant, esgarrapant i arribant a l’orgasme amb un altre.
  • La darrera jugada

Volia acabar amb la seva vida perquè les cartes de piques i rombes li havien robat. Agafà la pistola amb confiança, ràpid. Dubtà entre el cap o la boca, decidint-se pel front. Volia castigar de ple la ment que tant l’havia maltractat. El tret fou precís, sens dubte una bona darrera jugada.
  • L’excusa prostituïda

L’excusa no va funcionar. És cert que el Nadal l’apassionava. La femta del caganer del pessebre era la millor que havia vist mai, i els llums i ornaments del carrer el feien delirar de felicitat. La seva dona, però, no es va creure que la seva nostàlgia el portés durant l’estiu o la Setmana Santa a la casa de barrets disfressada amb llums que hi ha al poble.
  • Reflexions d’un nét

El dia que vaig veure el meu avi dormint vaig evocar aquells documentals de la televisió on hi surten personatges momificats. Potser si que s’ha fet gran, vaig pensar.
  • Desitjos d’un egoista

A aquell geni de la làmpada de bigotis rinxolats li vaig ser sincer. Volia un cataclisme climatològic de gran abast. També vaig demanar-li que lliurés a tots els habitants de la Terra una epidèmia mortal. Finalment, creia convenient un esclat del sol perquè ens deixés d’il·luminar d’una vegada per totes. Si ella no m’hagués abandonat per aquell vailet no hauria estat tan dur.
  • Enveja

Sempre l’havia envejat. De petit, quan els seus pares li regalaven un joguet, ell els hi demanava als seus un obsequi similar. Quan va saber que fumava, els seus pulmons també s’iniciaven a expulsar la nicotina del seu interior. Tots dos també van tenir el mateix cotxe; primer l’envejat, després ell. Quan el seu amic es va casar, ell li va dir, davant un cura confús, que també l’estimava.
  • Dubtosa felicitat

Aquell dia es despertà amb ganes de ser feliç. No sabia, però, que no quedava ni una gota de whisky al moble bar.