miércoles, 26 de noviembre de 2008

Camins

L’altre dia avançava per una carretera inmensa i solitària, com aquelles de les road movies americanes. Caminava i xiulava, feliç i ingenu alhora. Al voltant hi havia poca cosa, potser un voltor esperant que caigués al terra per xuclar-me el cervell, potser una gasolinera fantasmagòrica, potser silenci. El cas és que jo prosseguia amb pas ferm, sense mirar enrera. El que ja havia vist abans, el que havia viscut, no m’atormentava. Simplement creia que era moment de mirar més enllà de l’horitzó, a veure si trobava un nou espai que em regalés quelcom nou. Algun roc em va fer caure i, indignat de mala manera, li vaig maleïr tot el que es pot maleïr a una pedra inerta. També em vaig trobar amb persones que, a bord d’un Mustang que no em faria res conduïr, es reien de les meves passes imperatives. La qüestió és que no parava de caminar i, ja exhaust, vaig trobar un nou camí. Una sensació d’incertesa em sacsejà l’interior de l’ànima i una mica el cervell, també. Records, passions, inquietuds i moments es van remoure amb una profunda agitació. Vaig girar-me i, confús, mirava tot el llarg recorregut que havia superat amb la caminada. A l’esquerra se’m presentava la nova drecera amb palmeres exuberants i un bonic oasis al fons. Mirant el cel esperant una resposta divina que no es va produïr vaig decidir continuar en línia recta.

jueves, 20 de noviembre de 2008

Tu, tan proper i distant alhora. A vegades esquiu i fugisser, altres més estable, fins i tot complaent. Hem compartit tota l’existència i encara ara, atemorit, em pregunto qui ets. Et veig amb ulls de desconegut enmig d’un desconcert absolut. A tu et vaig emplenar d’un valor agosarat que em semblava suficient, creia que en faries prou per aconseguir la teva fita. No et vaig donar cap missatge de paper, tampoc de paraula. Tu sabies més que jo de què es tractava la tramesa. Ho sabies des del primer moment que la vas veure asseguda sobre el tronc mort i resinós. Ella, d’una pal·lidesa estranyament sensual i amb un posat d’innocència despistada, es col·locava damunt el soc des de feia dies. Durant les cinc de la tarda fins ben entrada la vesprada el parc es tenyia d’una bellesa excelsa. La seva mirada mai es va encreuar amb la meva, que la buscava insistentment, incapaç de dissimular aquella obsessió. Si tan sols m’hagués guaitat durant una espurna de temps, o almenys ho hagués fet veure, ja no hauria demanat la teva ajuda. Sé de bona mà que ho vas intentar, que cada dia sortint de l’oficina anaves al parc anhelós. Desbordaves confiança i seguretat. La mestressa de la botiga de queviures, el dependent vell i la seva fària enganxada als llavis de l’estanc, i la canalla que aturaven les emulacions dels jugadors de futbol en veure’t passar, et veien amb una suficiència brillant. Procuraves seure a un lloc estratègic, adoptant una tàctica conservadora i que t’oferia una perspectiva de la noia evident. Repenjat a un gronxador i envejat per la mirada dels nens, l’observaves llegint una revista. A vegades parlava amb una altra dona, i molts cops restava quieta amb els ulls oberts sense mirar res. Un dia, fins i tot, enraonava amb un home ben plantat i jo em vaig posar furiós. I sé que tu també. Ho vas intentar i et dono les gràcies. T’ho agraeixo sincerament, de veritat. Jo també hi era aquell dia de fred i boira ploranera quan vas decidir, d’una vegada per totes, dir-li allò que et vaig demanar. Caminàvem a poc a poc, amb la mirada balancejant-se gràcilment a un costat i a l’altre. El parc es mantenia viu malgrat que nosaltres estàvem congelats per un instant. Nens jugant a pilota, avis recuperant instints de seducció perduts amb velles empolainades, fulles caduques caient. No et culpo de no haver tingut el valor que no et vaig saber encomanar aquella nit de reflexions internes enmig dels llençols. Acusar-te de no haver obtingut ni una salutació testimonial de la seva boca ofenosa no seria just per part meva. Encara que no t’agradi, tu formes part de mi. Ara, avergonyits de ser com som, humiliats per nosaltres mateixos, no tenim ni ganes de somniar amb aquella noia del parc que tant ens va enamorar. El que més desitjo és conèixer qui sóc jo. Saber com ets tu.

miércoles, 12 de noviembre de 2008

Debut poètic

El dia que vaig empaitar la primera turca de campionat vaig tenir una sensació semblant. Recordo que no n'estava orgullós, precisament. Fins i tot el dia següent em considerava una autèntica escòria. Estirat al sofà amb la mirada més perduda que mai, em vaig adonar que havia fet una d'aquelles coses que, tard o d'hora, pot -m'agradaria deixar clar el verb poder- caure.
Avui més o menys, més que menys potser, em passa alguna cosa similar. He tardat vint-i-tres anys a debutar en el món de la poesia. No em sento orgullós de la feina feta. Lamentablement pocs cops m'hi sento. Però si que presumeixo, internament, d'haver-ho fet. I això ja és molt, coneixent-me.
M'agradaria compartir amb vosaltres aquesta fita. I ho faig perquè sé que sou pocs els que visiteu aquest...espai internauta. En cas contrari sabeu que no ho faria.
PD: segurament, el poema sortirà postejat de tal manera que farà mal als ulls. Els que em coneixeu sabeu que jo i Internet tenim una relació una mica especial.


La noia dolça



El cel prematur cedia el torn a la claror,
deixant caure fileres brillants de llum candent.
La noia dolça encara guardava el son
sobre els meus peus embrutats de sorra salada.
Desitjava que encetés la mirada verda,
per poder estimar-la mar enllà, eternament.
Frisava per la seva silueta sinuosa,
que resseguia amb el dit delirós, obsessiu.


El sol espurnejava amb poca puixança
mentre ella somniava amb els cants de sirena.
La veia saltant les onades arrissades,
superant els esculls amb gallardia i solemnitat.
Envoltada de corall i perles cobdicioses,
la seva bellesa s’exaltava a l’infinit.
Ara, endormiscada i vessant de candor,
desitjava ser un corsari àvid, maleït.


La Lluna exigia la presència dels estels
quan el brogit egoista del mar la desvetllà.
Només l’acompanyava un horitzó blavós,
que escopia una remor inquietant, forta.
La noia dolça, sola i abandonada,
implorava el retorn de l’amor estèril,
mentre jo em delectava mirant els seus ulls verds
repenjat en una estrella intermitent.

martes, 11 de noviembre de 2008

Un dia més

Avui, abans que res, m'he despertat. He fet feina del Màster -no m'he rentat la cara ni les dents, tampoc m'he dutxat, encara no és Cap d'Any-. La passejada per aquesta ciutat que alguns en diuen Barcelona m'ha ajudat a enyorar la pudor de fems del meu poble . Altre cop al pis, he portat a terme experiments culinaris. Sincerament, crec que l'hegemonia dels canelons de la iaia està arribant a un final obvi. He agafat la carpeta, l'agenda, i un bolígraf i he anat a la Universitat. Mentre el meu cos estava a l'aula dibuixant a l'aire algun moviment de cap afirmatiu per simular atenció, la meva ment estava a la platja, tumbada a la sorra prenent una cervesa fresca. Quan la classe ha acabat, el cos i la ment s'han retrobat al passadís de la facultat. S'han saludat protocolàriament i, de braçet, m'han acompanyat al pis novament. Tots tres hem estat parlant una bona estona. El cos em deia, una mica enfurismat, que està fofo i rovellat. M'explicava que fa gairebé un any que no sua, tret d'alguna acció puntual que tampoc ve al cas. I jo li deia que l'entenia, que algun dia li donaria un cop de mà i el faria suar de valent. Ell ha callat, des d'un primer moment sabia que l'enganyava. La ment no ha estat tan pesada, però si que s'ha mostrat incessant. A diferència del cos, em coneix més bé i em sap influenciar, la molt puta. M'ha escridassat de valent, acosant-me de covard i poca-solta. No sabia si mirar la pols del terra o la humitat del sostre, i he optat per fixar la mirada a l'altre company de la tertúlia, que també em mirava estupefacte. Mentre la ment em continuava llançant dards sense verí, però amb molta dosi de mala llet, he decidit que havia d'acabar amb aquell sacrilegi contra la meva persona. Amb la poca educació que em quedava els hi he demanat, amb un siusplau descafeïnat pel mig, que em deixessin sol. I aquí em teniu, totalment abatut, amb un cos fofo i sense inspiració.

lunes, 10 de noviembre de 2008

Bona nit

Ara, en aquest precís moment, no tinc ganes d'escriure. I no, no ha estat un mal dia. Ni molt menys. Però, entre tu i jo, quan la son apreta, saps que tens poques possi...bilitats de fer... u...un rela...t amb cond...condicions... i... zZzZz (bona nit)

domingo, 9 de noviembre de 2008

(falsa) sinceritat

No et vull enganyar més, lector. Encara que no et conegui com m'agradaria a mi, crec que no et mereixes aquest tracte despectiu per part meva. No, no t'ho mereixes. Has de saber la veritat, saber que t'he mentit des del principi. Jo, en realitat, no sóc com et penses. T'has creat una idea, una concepció de la meva figura, que s'allunya molt de la veritat. I la culpa és meva, no et pensis. T'he portat pels camins que jo volia , has sentit el que jo he cridat als quatre vents que sentissis. Però ja és hora que t'adonis que tot això és una falòrnia, una imatge desdibuixada intencionadament. Jugo amb tu i ho saps. M'agrada jugar amb tu, titella.
Prou. No veus com et tracto? I tu aquí palplantat, immòbil. No penses fer res al respecte? Deixaràs que et continuiï trepitjant com una cuca? Bah. No m'agrada la gent com tu, saps? M'hauries d'enviar un virus informàtic ara mateix, o parar de llegir-me, no ho sé. Has d'actuar, òstia. Fins el moment t'he explicat històries tristes, alguna de macabra fins i tot. He creat algun personatge rar, estrany, dolent, malparit vaja. Però no, no és el que vull, lector. I ja és hora de deixar-ho clar.
A mi, no m'agrada parlar de la vida ni crear històries morals o mancades d'ètica, de principis. No... A mi, escolta'm bé, m'agrada escriure d'esports. De futbol. Del Barça. Ja està bé d'inflar-te (-me) el cap amb relats intrascendents i fins i tot demagògics. Ahir, l'equip blaugrana va guanyar 6 a 0, saps? I jo sense dir-te pràcticament res. Sense fer esment al joc brillant, elèctric, oníric, del conjunt entrenat pel Pep. Que si una carta als Reis d'un nen-home llampat, un kamikaze aquàtic, o la predisposició del pallús d'en Panxo per ser punxat. Blasfèmies. Però ja s'ha acabat això, m'entens? A partir d'ara, per cada exhibició culé tindràs exposat el meu fanatisme aquí. No et vull enganyar més.
PD: em sap greu, no sabia com dir que el Barça havia guanyat 6 a 0. Aprofito per fer especial menció als 4 gols del meu gran ídol Samuel Eto'o.

sábado, 8 de noviembre de 2008

Un avi dolç

Té noranta-tres anys, es diu Carmelo, i me l'estimo amb bogeria. El meu avi fa una quinzena de dies que viu a casa perquè tenim a la iaia fotuda de la cama. I jo, que em passo cinc dels set dies de la setmana a territori purament urbà, em penedeixo de no poder estar més estona al seu costat. S'ha fet molt vell, l'avi. I això que durant els noranta-dos anys anteriors no me n'havia adonat mai. Quan el miro i veig que tarda uns segons a reaccionar em sap greu. Després, quan s'adona que sóc jo -molts cops em confón amb el meu germà- i els ulls li brillen, em permetria el luxe de congelar el temps. Quan em parla dels episodis de la guerra i de la seva poca simpatia cap els capellans, assenteixo com si aquella conversa no l'haguès sentit mai. Intento fer cara de sorprès i, com ell, maleeixo la dictadura del general Franco i tot el patiment que va escampar durant aquella època. Veig que s'ha fet gran perquè, a diferència d'anys anteriors, respira molt profundament, com si expirés l'aire alleugat i cofoi per la feina feta. Per la bona feina feta, avi. M'agrada quan em dóna els seus consells experimentats i carregats d'estimació i bones intencions. Sempre em diu, molt murri ell, que haig de procurar tenir una feina que englobi la paga d'un Ministre, les vacançes d'un mestre, i la feina dels capellans que tanta ràbia li fan. I jo sempre hi acabo pensant, i m'adono que té molta raó i que malgrat els anys considera intacte la seva ment lúcida i viva. Però no ho puc negar, no ho haig de negar, de fet. L'avi s'ha fet gran i això és una obvietat. Sempre que em diu, amb una rialla despreocupada, que arribarà als cent anys, a mi m'entren calfreds i sudoracions. Veig que ell mateix és conscient de l'edat que té. Conscient que només li resta esperar i viure. Quan em pregunta per l'edat centenària, sempre li responc que no ha de filar tan baix, que ha de marcar-se com a mínim els cent-vint anys. I ell riu. I jo ja puc anar a dormir tranquil.
Avui, després de la gran victòria del Barça per 6 a 0 davant els de Pucela, l'avi m'ha recordat, abans d'anar a dormir, els díficils temps de la guerra. I jo, com si em xiuxiuegessin a cau d'orella el camí a seguir per arribar a un tresor, me l'escoltava amb la boca oberta i els ulls brillants. Mai et fallaré, avi.

viernes, 7 de noviembre de 2008

Carta als Reis

Reis Mags -evito l'estimats perquè aquest any ja estic enfadat de debó-,
Aquest Nadal vull un mosquetó, una navalla, cartes amb Àntrax, una Magnum de veritat, l'MP5 -l'aparell electrònic no, jo vull el subfusell-, un martell i uns claus, un quilogram de GOMA-2, un AK-47, l'AK-74 i, també, l'AK-M -no em cal una matrioshki, gràcies-. M'agradaria que em portessiu d'Orient les armes de destrucció massiva -si les heu trobat-, un parell de Rottweilers amb ràbia, una camiseta del Reial Madrid firmada pels jugadors, un examen d'equacions amb més graus que l'absenta, i les intencions dels que van donar la benevolència a Guantánamo. Heu de viatjar pel temps i portar-me els records dels fantasmes d'Hiroshima i Nagasaki, la mà dura del fill de puta d'en Hitler i els seus, les cendres de Pompeia i els pròposits dolents que tenia el Vesubi i, si les vostres creences religioses us ho permeten, l'inmensitat devastadora del gran dil·luvi universal -l'Arca no la vull, en Noé menys-. També vull la mateixa escopeta de caçar senglars que té el pare sobre la llar de foc, una katana, els poders d'en Freezer, la mala baba de Jiang Zemin, un llançamíssils benparit, una pel·lícula de Cine de Barrio i, si és possible, m'agradaria tenir com a amic al desocupat George W. Bush.
Amb tot això, espero que si us mato el Pare Noel compliu les expectatives d'una santíssima vegada.
Gràcies.