lunes, 22 de diciembre de 2008

2008

I la Grossa continua sense arribar. Tenia força esperances amb el 41713, no us ho negaré. Però mireu-me, un altre cop pujant les escales de casa amb el cap cot i amb un somriure perdedor. El que em fot més és que mirava el sorteig per a compadir-me. Creia que uns calerons no em farien cap mal, que m'ajudarien a tenyir les engrunes del 2008 amb una mica de felicitat. Res de res. Ara que, mirant-ho bé, no sé perquè em sorprenc tant, un any com aquest no em podia deparar res de bo, ni una sola recompensa o incentiu tan sols. El 2008 marxa de la pitjor de les maneres, sense que jo li digui adéu. Potser ara mateix estic inflat de prepotència, però no es mereix que em despedeixi d'ell, ni molt menys. No enganyaré a ningú quan dic, sense cap mena d'exageració victimista, que l'any que marxa ha estat el pitjor de la meva vida. I ho dic categòricament, insisteixo. Miro enrere i no sóc capaç de treure'n bons records, només merda i mals moments. I això que ara sóc llicenciat, que he començat un Màster interessant i que a vegades em penso que sóc feliç. Però no, la famosa "balança de final d'any" està molt desequilibrada, malgrat que jo l'intento desestabilitzar perquè els bons moments pesin més. A vegades veig a gent ensorrada per qualsevol tonteria, i després de pensar que són uns cabrons m'adono que tothom té els seus motius. I m'imagino un nen de l'Àfrica que em mira i em maleeix, que donaria mitja vida per tan sols tenir el que jo ignoro que tinc. És llavors quan m'omplo d'un optimisme que m'enganya, el mateix que em va convènçer el 31 de desembre passat que tot milloraria per, dues setmanes més tard, estar altre cop dins el pou. La felicitat no és que sigui efímera, simplement no existeix. O almenys no existeix en un inconformista destructiu com jo. Poden haver-hi moments d'eufòria on la felicitat es desdibuixa i t'enreda, instants d'èxtasi col·lectiu com la celebració de Cap d'Any amb els amics, on res ni ningú et pot aturar a desbordar alegria per tots costats. Jo particularment me'n ric d'aquells que es fan propòsits per l'any vinent, que diuen que el següent ha de ser molt millor. Crec que tempten el destí, que no són -som- res més que unes simples titelles dependents, innocents. Potser és degut a les meves experiències anteriors o simplement perquè ho trobo una ximpleria, que no em marcaré cap tipus de meta per l'any 2009. No seré tan ruc com per clamar una cosa per, més tard, sentir-me traït. Espero, això sí, que la sort m'acompanyi a mi i a les persones que m'importen de debó. Tenint en compte que són poques, crec que potser aquest capritx es farà realitat i tot. Sí, sort, simplement demano això. Que si m'han de venir males notícies no vinguin agafades de la mà, formant una manifestació dolorosa a la meva ment. Amb això em conformo. De la resta me n'ocupo jo, no vull omplir de responsabilitat a 365 dies atònits. Estic convençut que començo de nou, que haig de començar de nou més ben dit. I m'adono que ja estic fent propòsits impulsius i buits. Res, Bon Nadal i Feliç Any Nou a tothom qui llegeixi aquest escrit. Una mica de sort per vosaltres també.

miércoles, 10 de diciembre de 2008

L'esplèndida aleta de tauró


Imagineu-vos una illa de dimensions perillosament reduïdes, sense cap palmera d’attrezzo i només amb alguna roca sobresortida que emulava un seient. Tota la resta sorra fina. Poca, perquè l’illa era molt petita i tampoc necessitava una quantitat infinita de grumolls. Estava situada enmig del no-res de l’Oceà Atlàntic, col•locada al cartograma amb mala intenció. Quedava lluny de qualsevol continent que la pogués tan sols vorejar. Per no tenir, no tenia ni tan sols altres arxipèlags veïns que li fessin companyia.
Pel que fa als seus habitants accidentals, un era un perillós presidiari condemnat a cadena perpètua per raons que la meva sensibilitat no em permeten ni escriure. L’altre, ben bé podries ser tu, o jo. Una persona normal i corrent que es diu. Pare de família, amb el cercle d’amistats ben ferm, una ocupació laboral que el satisfeia i amb afeccions d’allò més tradicionals. El motiu pel qual es trobaven en aquell indret no resulta rellevant. Imagineu-vos dos naufragis, una setmana intensa buscant-los i alguns plors. També hi va haver indiferència, sobretot per part dels pocs coneguts del pres. Fins i tot va sorgir alguna rialla malèvola i amagada de l’esposa del pobre home desaparegut, que veia aquella pèrdua com l’excusa perfecte per poder fornicar sense remordiments amb aquell instructor del gimnàs.
Pràcticament no sabien res l’un de l’altre. Res més del que us he explicat, vull dir. L’oficinista ja tenia coneixement que l’altre era un home perillós i capaç d’estrangular-lo una nit per pur delit. El convicte, amb prou feines en va tenir prou en veure-li els pantalons que li arribaven sota els mugrons, per concloure que el seu company de destí era d’allò més inofensiu. Tot i les divergències evidents es complementaven bé, si complementar-se bé és obsequiar a l’altre gratuïtament amb menjar i beure durant una situació límit. Sense esma i havent acceptat la mort de bon grat, es distreien mirant una aleta de tauró que rodejava la petita illa. Feia moltes hores que voltejava incessant, esperant que algun dels dos volgués tirar pel dret d’una vegada per totes. Els taurons poden arribar a ser molt intel•ligents. Tothom destaca l’intel•lecte dels dofins, molt més idolatrats pel seu caràcter inofensiu. A l’escola, al cinema, als llibres o a les revistes zoològiques, tots ens dibuixen una concepció dels taurons com uns depravats carnívors. “El gran predador”, en diuen alguns, contradient-se més tard criticant el seu diminut cervell. El que circumdava aquella diminuta superfície de terra era molt intel•ligent. Sabia que tard o d’hora algun venceria al sofriment i es tiraria al mar per convertir-se amb banquet. Figureu-vos si era murri, que pensava que si un es tirava, l’altre, endut per la imatge tètrica i sagnant del tiberi del peix, també acabaria per llançar-se sense temor a l’aigua, convertint-se amb un segon plat molt calòric i gustós. Mentre rumiava com se’ls cruspiria, els dos personatges miraven amb cara plaent el rumb sempre idèntic de l’aleta. La seva cara era la de dos autèntics badocs que ja no pensaven en salvar-se, sinó en aprofitar els últims moments d’existència gaudint de la manera més inverosímil. I com que en aquell emplaçament les activitats lúdiques no brollaven, l’aleta del tauró esdevenia l’entreteniment per excel•lència. I això l’animal ho sabia, i es passejava cada cop amb més elegància per sota la marea, amb moviments que fregaven la seducció. I els altres dos delectant-se, completament absorts.

La contemplació obsessiva els va ajudar a passar els pocs dies que els restaven sense adonar-s'en.. Ja sense provisions i amb unes barbes llardoses i pestilents van decidir, amistosament, que havia arribat el moment d’acabar a l’estomac del seu pacient company que tan els havia entretingut. N’estaven plenament convençuts, i ni tan sols el vol d’una avioneta salvadora o l’arribada d’un vaixell oportú els hagués fet enrere. Aquell, havia de ser un dia esplèndid.

jueves, 4 de diciembre de 2008

Carta a un absent (petit homenatge a en Xato)

L’altre dia, a l’hort del costat de casa, vaig veure que la terra del lloc on et vam enterrar estava remoguda. Vaig posar-me a sota el llimoner on a l’estiu sempre hi anàvem a buscar l’ombra per mirar si pels voltants d’aquell clot hi havia indicis de profanació. No hi havia restes del poliester del teu llit, ni tampoc de la piloteta del Barça que sempre deixaves xopa de bavalles. La darrera carta que et vaig escriure, aquella que em va fer vessar innombrables llàgrimes, tampoc hi era escampada amb bocins. Més calmat, em vaig adonar que tres anys enrere t’havia construït la tomba a un altre indret, a poca distància de la perforació que havien fet la Momsa i la Pruna, les dues gosses que estan deixant molta voluntat per omplir el teu buit. Mirant, ara sí, cap el lloc exacte on et vam deixar descansar eternament, un instint macabre em va corrompre per uns instants. Et vaig imaginar allà sota, cadavèric i amb les teves joguines que, com tu, també estaven mortes. Un munt d’óssos s’amuntegaven damunt d’un llit pràcticament fantasmal, fent companyia a una carta carregada de sentiments però buida al cap i a la fi. Aquests pensaments traïdors em van martiritzar poca estona, però van actuar amb la justa intensitat per fer-me temptejar el somiqueig. De fet, fa molt que no deixo escapar cap plor quan penso amb tu, i mira que t’arribo a estimar, sac de puces. No ho diguis a ningú, però continues sent el meu millor amic. I que consti que això no t’ho dic per afalagar-te, saps perfectament que no hi guanyaria res tirant floretes amistoses a un entremesclat de pequinès que fa companyia a les estrelles. Però entén-me, catorze anys al teu costat són molts anys, i és ben normal que et consideri el meu gran col·lega. No t’enfadis, ja sé que quan era un mocós em feia vergonya escampar als quatre vents la nostra extraordinària camaraderia, però has d’adonar-te que això de l’amistat ferma entre un gos i una persona és un concepte massa cinematogràfic i comercial. La gent no ho entendria. En el fons qui ho ha de comprendre ets tu. Perquè vas ser tu el que em feia companyia damunt del sofà aquelles tardes quan sortia del col·legi i engolia el meu Bollycao. Tu, bola de pèl, em brindaves la teva amistat de bat a bat quan t’acabaves les restes d’aquells cigrons que a mi no m’agradaven. I vés per on, també eres tu el que s’acollonia a les nits de tempesta i d’esclats de finestres i pujaves sobre el meu llit plorinyant sense ser un cadell. Són detalls que no s’obliden aquests, company. Ara tampoc et creguis que ets una icona canina, que et conec. O et penses que no recordo els teus afers sexuals amb el coixí i les respectives cites clandestines que teníeu? Tampoc deixo de banda la teva dèria el dia de Sant Joan i l’enemistat que et lligava amb els petards. Gràcies a tu, molts veïns es recordaven de la meva família cada vint-i-tres de juliol. I em quedo curt detractant-te, però reconec que eren aquelles quatre coses que em treien de polleguera les que et feien gran. Ara, que ja fa força temps que no hi ets, és bo que sàpigues que hi ha una fotografia teva palplantada a la capçalera del meu llit. Tinc la bona sensació que m’acompanyes quan dormo, hi hagi tempesta o no.

miércoles, 3 de diciembre de 2008

Microrelats per avorrits

  • Aspiracions buides

Va morir, es va fer molt gran, més tard fou adult i, ja a la recta final, va entrar a la joventut i a la infància. Tot això, per acabar essent un ésser microscòpic amb una llarga cua buscant alguna cosa, desesperadament, enmig d’una forta competència.
  • Ni amb els dits d’una mà

Per molt esforç que hi dediqués, no era capaç d’alçar un sol dit. El puny estava tancat fermament i es mostrava inalterable. Després d’una llarga estona, em vaig resignar a creure que l’amistat no era tan important.
  • Amor vertader

Malgrat que no l’abraçava ni la mirava, ell estava completament enamorat de la seva parella. Sobretot se l’estimava quan se l’imaginava gemegant, cridant, esgarrapant i arribant a l’orgasme amb un altre.
  • La darrera jugada

Volia acabar amb la seva vida perquè les cartes de piques i rombes li havien robat. Agafà la pistola amb confiança, ràpid. Dubtà entre el cap o la boca, decidint-se pel front. Volia castigar de ple la ment que tant l’havia maltractat. El tret fou precís, sens dubte una bona darrera jugada.
  • L’excusa prostituïda

L’excusa no va funcionar. És cert que el Nadal l’apassionava. La femta del caganer del pessebre era la millor que havia vist mai, i els llums i ornaments del carrer el feien delirar de felicitat. La seva dona, però, no es va creure que la seva nostàlgia el portés durant l’estiu o la Setmana Santa a la casa de barrets disfressada amb llums que hi ha al poble.
  • Reflexions d’un nét

El dia que vaig veure el meu avi dormint vaig evocar aquells documentals de la televisió on hi surten personatges momificats. Potser si que s’ha fet gran, vaig pensar.
  • Desitjos d’un egoista

A aquell geni de la làmpada de bigotis rinxolats li vaig ser sincer. Volia un cataclisme climatològic de gran abast. També vaig demanar-li que lliurés a tots els habitants de la Terra una epidèmia mortal. Finalment, creia convenient un esclat del sol perquè ens deixés d’il·luminar d’una vegada per totes. Si ella no m’hagués abandonat per aquell vailet no hauria estat tan dur.
  • Enveja

Sempre l’havia envejat. De petit, quan els seus pares li regalaven un joguet, ell els hi demanava als seus un obsequi similar. Quan va saber que fumava, els seus pulmons també s’iniciaven a expulsar la nicotina del seu interior. Tots dos també van tenir el mateix cotxe; primer l’envejat, després ell. Quan el seu amic es va casar, ell li va dir, davant un cura confús, que també l’estimava.
  • Dubtosa felicitat

Aquell dia es despertà amb ganes de ser feliç. No sabia, però, que no quedava ni una gota de whisky al moble bar.

miércoles, 26 de noviembre de 2008

Camins

L’altre dia avançava per una carretera inmensa i solitària, com aquelles de les road movies americanes. Caminava i xiulava, feliç i ingenu alhora. Al voltant hi havia poca cosa, potser un voltor esperant que caigués al terra per xuclar-me el cervell, potser una gasolinera fantasmagòrica, potser silenci. El cas és que jo prosseguia amb pas ferm, sense mirar enrera. El que ja havia vist abans, el que havia viscut, no m’atormentava. Simplement creia que era moment de mirar més enllà de l’horitzó, a veure si trobava un nou espai que em regalés quelcom nou. Algun roc em va fer caure i, indignat de mala manera, li vaig maleïr tot el que es pot maleïr a una pedra inerta. També em vaig trobar amb persones que, a bord d’un Mustang que no em faria res conduïr, es reien de les meves passes imperatives. La qüestió és que no parava de caminar i, ja exhaust, vaig trobar un nou camí. Una sensació d’incertesa em sacsejà l’interior de l’ànima i una mica el cervell, també. Records, passions, inquietuds i moments es van remoure amb una profunda agitació. Vaig girar-me i, confús, mirava tot el llarg recorregut que havia superat amb la caminada. A l’esquerra se’m presentava la nova drecera amb palmeres exuberants i un bonic oasis al fons. Mirant el cel esperant una resposta divina que no es va produïr vaig decidir continuar en línia recta.

jueves, 20 de noviembre de 2008

Tu, tan proper i distant alhora. A vegades esquiu i fugisser, altres més estable, fins i tot complaent. Hem compartit tota l’existència i encara ara, atemorit, em pregunto qui ets. Et veig amb ulls de desconegut enmig d’un desconcert absolut. A tu et vaig emplenar d’un valor agosarat que em semblava suficient, creia que en faries prou per aconseguir la teva fita. No et vaig donar cap missatge de paper, tampoc de paraula. Tu sabies més que jo de què es tractava la tramesa. Ho sabies des del primer moment que la vas veure asseguda sobre el tronc mort i resinós. Ella, d’una pal·lidesa estranyament sensual i amb un posat d’innocència despistada, es col·locava damunt el soc des de feia dies. Durant les cinc de la tarda fins ben entrada la vesprada el parc es tenyia d’una bellesa excelsa. La seva mirada mai es va encreuar amb la meva, que la buscava insistentment, incapaç de dissimular aquella obsessió. Si tan sols m’hagués guaitat durant una espurna de temps, o almenys ho hagués fet veure, ja no hauria demanat la teva ajuda. Sé de bona mà que ho vas intentar, que cada dia sortint de l’oficina anaves al parc anhelós. Desbordaves confiança i seguretat. La mestressa de la botiga de queviures, el dependent vell i la seva fària enganxada als llavis de l’estanc, i la canalla que aturaven les emulacions dels jugadors de futbol en veure’t passar, et veien amb una suficiència brillant. Procuraves seure a un lloc estratègic, adoptant una tàctica conservadora i que t’oferia una perspectiva de la noia evident. Repenjat a un gronxador i envejat per la mirada dels nens, l’observaves llegint una revista. A vegades parlava amb una altra dona, i molts cops restava quieta amb els ulls oberts sense mirar res. Un dia, fins i tot, enraonava amb un home ben plantat i jo em vaig posar furiós. I sé que tu també. Ho vas intentar i et dono les gràcies. T’ho agraeixo sincerament, de veritat. Jo també hi era aquell dia de fred i boira ploranera quan vas decidir, d’una vegada per totes, dir-li allò que et vaig demanar. Caminàvem a poc a poc, amb la mirada balancejant-se gràcilment a un costat i a l’altre. El parc es mantenia viu malgrat que nosaltres estàvem congelats per un instant. Nens jugant a pilota, avis recuperant instints de seducció perduts amb velles empolainades, fulles caduques caient. No et culpo de no haver tingut el valor que no et vaig saber encomanar aquella nit de reflexions internes enmig dels llençols. Acusar-te de no haver obtingut ni una salutació testimonial de la seva boca ofenosa no seria just per part meva. Encara que no t’agradi, tu formes part de mi. Ara, avergonyits de ser com som, humiliats per nosaltres mateixos, no tenim ni ganes de somniar amb aquella noia del parc que tant ens va enamorar. El que més desitjo és conèixer qui sóc jo. Saber com ets tu.

miércoles, 12 de noviembre de 2008

Debut poètic

El dia que vaig empaitar la primera turca de campionat vaig tenir una sensació semblant. Recordo que no n'estava orgullós, precisament. Fins i tot el dia següent em considerava una autèntica escòria. Estirat al sofà amb la mirada més perduda que mai, em vaig adonar que havia fet una d'aquelles coses que, tard o d'hora, pot -m'agradaria deixar clar el verb poder- caure.
Avui més o menys, més que menys potser, em passa alguna cosa similar. He tardat vint-i-tres anys a debutar en el món de la poesia. No em sento orgullós de la feina feta. Lamentablement pocs cops m'hi sento. Però si que presumeixo, internament, d'haver-ho fet. I això ja és molt, coneixent-me.
M'agradaria compartir amb vosaltres aquesta fita. I ho faig perquè sé que sou pocs els que visiteu aquest...espai internauta. En cas contrari sabeu que no ho faria.
PD: segurament, el poema sortirà postejat de tal manera que farà mal als ulls. Els que em coneixeu sabeu que jo i Internet tenim una relació una mica especial.


La noia dolça



El cel prematur cedia el torn a la claror,
deixant caure fileres brillants de llum candent.
La noia dolça encara guardava el son
sobre els meus peus embrutats de sorra salada.
Desitjava que encetés la mirada verda,
per poder estimar-la mar enllà, eternament.
Frisava per la seva silueta sinuosa,
que resseguia amb el dit delirós, obsessiu.


El sol espurnejava amb poca puixança
mentre ella somniava amb els cants de sirena.
La veia saltant les onades arrissades,
superant els esculls amb gallardia i solemnitat.
Envoltada de corall i perles cobdicioses,
la seva bellesa s’exaltava a l’infinit.
Ara, endormiscada i vessant de candor,
desitjava ser un corsari àvid, maleït.


La Lluna exigia la presència dels estels
quan el brogit egoista del mar la desvetllà.
Només l’acompanyava un horitzó blavós,
que escopia una remor inquietant, forta.
La noia dolça, sola i abandonada,
implorava el retorn de l’amor estèril,
mentre jo em delectava mirant els seus ulls verds
repenjat en una estrella intermitent.

martes, 11 de noviembre de 2008

Un dia més

Avui, abans que res, m'he despertat. He fet feina del Màster -no m'he rentat la cara ni les dents, tampoc m'he dutxat, encara no és Cap d'Any-. La passejada per aquesta ciutat que alguns en diuen Barcelona m'ha ajudat a enyorar la pudor de fems del meu poble . Altre cop al pis, he portat a terme experiments culinaris. Sincerament, crec que l'hegemonia dels canelons de la iaia està arribant a un final obvi. He agafat la carpeta, l'agenda, i un bolígraf i he anat a la Universitat. Mentre el meu cos estava a l'aula dibuixant a l'aire algun moviment de cap afirmatiu per simular atenció, la meva ment estava a la platja, tumbada a la sorra prenent una cervesa fresca. Quan la classe ha acabat, el cos i la ment s'han retrobat al passadís de la facultat. S'han saludat protocolàriament i, de braçet, m'han acompanyat al pis novament. Tots tres hem estat parlant una bona estona. El cos em deia, una mica enfurismat, que està fofo i rovellat. M'explicava que fa gairebé un any que no sua, tret d'alguna acció puntual que tampoc ve al cas. I jo li deia que l'entenia, que algun dia li donaria un cop de mà i el faria suar de valent. Ell ha callat, des d'un primer moment sabia que l'enganyava. La ment no ha estat tan pesada, però si que s'ha mostrat incessant. A diferència del cos, em coneix més bé i em sap influenciar, la molt puta. M'ha escridassat de valent, acosant-me de covard i poca-solta. No sabia si mirar la pols del terra o la humitat del sostre, i he optat per fixar la mirada a l'altre company de la tertúlia, que també em mirava estupefacte. Mentre la ment em continuava llançant dards sense verí, però amb molta dosi de mala llet, he decidit que havia d'acabar amb aquell sacrilegi contra la meva persona. Amb la poca educació que em quedava els hi he demanat, amb un siusplau descafeïnat pel mig, que em deixessin sol. I aquí em teniu, totalment abatut, amb un cos fofo i sense inspiració.

lunes, 10 de noviembre de 2008

Bona nit

Ara, en aquest precís moment, no tinc ganes d'escriure. I no, no ha estat un mal dia. Ni molt menys. Però, entre tu i jo, quan la son apreta, saps que tens poques possi...bilitats de fer... u...un rela...t amb cond...condicions... i... zZzZz (bona nit)

domingo, 9 de noviembre de 2008

(falsa) sinceritat

No et vull enganyar més, lector. Encara que no et conegui com m'agradaria a mi, crec que no et mereixes aquest tracte despectiu per part meva. No, no t'ho mereixes. Has de saber la veritat, saber que t'he mentit des del principi. Jo, en realitat, no sóc com et penses. T'has creat una idea, una concepció de la meva figura, que s'allunya molt de la veritat. I la culpa és meva, no et pensis. T'he portat pels camins que jo volia , has sentit el que jo he cridat als quatre vents que sentissis. Però ja és hora que t'adonis que tot això és una falòrnia, una imatge desdibuixada intencionadament. Jugo amb tu i ho saps. M'agrada jugar amb tu, titella.
Prou. No veus com et tracto? I tu aquí palplantat, immòbil. No penses fer res al respecte? Deixaràs que et continuiï trepitjant com una cuca? Bah. No m'agrada la gent com tu, saps? M'hauries d'enviar un virus informàtic ara mateix, o parar de llegir-me, no ho sé. Has d'actuar, òstia. Fins el moment t'he explicat històries tristes, alguna de macabra fins i tot. He creat algun personatge rar, estrany, dolent, malparit vaja. Però no, no és el que vull, lector. I ja és hora de deixar-ho clar.
A mi, no m'agrada parlar de la vida ni crear històries morals o mancades d'ètica, de principis. No... A mi, escolta'm bé, m'agrada escriure d'esports. De futbol. Del Barça. Ja està bé d'inflar-te (-me) el cap amb relats intrascendents i fins i tot demagògics. Ahir, l'equip blaugrana va guanyar 6 a 0, saps? I jo sense dir-te pràcticament res. Sense fer esment al joc brillant, elèctric, oníric, del conjunt entrenat pel Pep. Que si una carta als Reis d'un nen-home llampat, un kamikaze aquàtic, o la predisposició del pallús d'en Panxo per ser punxat. Blasfèmies. Però ja s'ha acabat això, m'entens? A partir d'ara, per cada exhibició culé tindràs exposat el meu fanatisme aquí. No et vull enganyar més.
PD: em sap greu, no sabia com dir que el Barça havia guanyat 6 a 0. Aprofito per fer especial menció als 4 gols del meu gran ídol Samuel Eto'o.

sábado, 8 de noviembre de 2008

Un avi dolç

Té noranta-tres anys, es diu Carmelo, i me l'estimo amb bogeria. El meu avi fa una quinzena de dies que viu a casa perquè tenim a la iaia fotuda de la cama. I jo, que em passo cinc dels set dies de la setmana a territori purament urbà, em penedeixo de no poder estar més estona al seu costat. S'ha fet molt vell, l'avi. I això que durant els noranta-dos anys anteriors no me n'havia adonat mai. Quan el miro i veig que tarda uns segons a reaccionar em sap greu. Després, quan s'adona que sóc jo -molts cops em confón amb el meu germà- i els ulls li brillen, em permetria el luxe de congelar el temps. Quan em parla dels episodis de la guerra i de la seva poca simpatia cap els capellans, assenteixo com si aquella conversa no l'haguès sentit mai. Intento fer cara de sorprès i, com ell, maleeixo la dictadura del general Franco i tot el patiment que va escampar durant aquella època. Veig que s'ha fet gran perquè, a diferència d'anys anteriors, respira molt profundament, com si expirés l'aire alleugat i cofoi per la feina feta. Per la bona feina feta, avi. M'agrada quan em dóna els seus consells experimentats i carregats d'estimació i bones intencions. Sempre em diu, molt murri ell, que haig de procurar tenir una feina que englobi la paga d'un Ministre, les vacançes d'un mestre, i la feina dels capellans que tanta ràbia li fan. I jo sempre hi acabo pensant, i m'adono que té molta raó i que malgrat els anys considera intacte la seva ment lúcida i viva. Però no ho puc negar, no ho haig de negar, de fet. L'avi s'ha fet gran i això és una obvietat. Sempre que em diu, amb una rialla despreocupada, que arribarà als cent anys, a mi m'entren calfreds i sudoracions. Veig que ell mateix és conscient de l'edat que té. Conscient que només li resta esperar i viure. Quan em pregunta per l'edat centenària, sempre li responc que no ha de filar tan baix, que ha de marcar-se com a mínim els cent-vint anys. I ell riu. I jo ja puc anar a dormir tranquil.
Avui, després de la gran victòria del Barça per 6 a 0 davant els de Pucela, l'avi m'ha recordat, abans d'anar a dormir, els díficils temps de la guerra. I jo, com si em xiuxiuegessin a cau d'orella el camí a seguir per arribar a un tresor, me l'escoltava amb la boca oberta i els ulls brillants. Mai et fallaré, avi.

viernes, 7 de noviembre de 2008

Carta als Reis

Reis Mags -evito l'estimats perquè aquest any ja estic enfadat de debó-,
Aquest Nadal vull un mosquetó, una navalla, cartes amb Àntrax, una Magnum de veritat, l'MP5 -l'aparell electrònic no, jo vull el subfusell-, un martell i uns claus, un quilogram de GOMA-2, un AK-47, l'AK-74 i, també, l'AK-M -no em cal una matrioshki, gràcies-. M'agradaria que em portessiu d'Orient les armes de destrucció massiva -si les heu trobat-, un parell de Rottweilers amb ràbia, una camiseta del Reial Madrid firmada pels jugadors, un examen d'equacions amb més graus que l'absenta, i les intencions dels que van donar la benevolència a Guantánamo. Heu de viatjar pel temps i portar-me els records dels fantasmes d'Hiroshima i Nagasaki, la mà dura del fill de puta d'en Hitler i els seus, les cendres de Pompeia i els pròposits dolents que tenia el Vesubi i, si les vostres creences religioses us ho permeten, l'inmensitat devastadora del gran dil·luvi universal -l'Arca no la vull, en Noé menys-. També vull la mateixa escopeta de caçar senglars que té el pare sobre la llar de foc, una katana, els poders d'en Freezer, la mala baba de Jiang Zemin, un llançamíssils benparit, una pel·lícula de Cine de Barrio i, si és possible, m'agradaria tenir com a amic al desocupat George W. Bush.
Amb tot això, espero que si us mato el Pare Noel compliu les expectatives d'una santíssima vegada.
Gràcies.

viernes, 24 de octubre de 2008

El papa, la mama, la Marta i jo

El papa em va dir fa tres setmanes que la mama havia hagut de marxar molt lluny. I és veritat, perquè ara qui ven els enciams i els tomàquets al mercat és una senyora negra amb les metes molt grosses. Jo li vaig preguntar al papa si podria menjar els turrons amb la mama, i em va dir que allà on treballa, durant l’hivern, és quan hi ha més feina. No ho dieu a ningú, però crec que la mama ajuda a repartir els regals a en Melcior, a en Gaspar, i a en Baltasar.

També li vaig preguntar, al papa, si a l’estiu la mama em portaria a Riells a menjar un gelat al costat del castell de sorra que sempre faig. Ell em va dir que no ho sabia, perquè la feina de la mama era molt estranya, i a l’estiu potser també havia de treballar. Sí, la feina de la mama era molt estranya.

La Marta i jo la trobem a faltar molt. La meva germana potser més i tot, perquè des de fa uns quants dies la sento plorar a la seva habitació. A vegades també plora al lavabo. Un dia, també ho va fer davant la televisió mirant el seu programa favorit perquè s’enyorava, em va dir. Jo, quan veig plorar a la Marta, també m’hi poso, perquè penso que la mama no tornarà mai més i estic trist. Ella em diu que no plori, que els nens grans com jo no han de plorar, però ella és més gran que jo i bé que ho fa. Cada dia, ho fa.

Sort en tenim del papa. Ell no sé si plora, suposo que a vegades si, però s’amaga per no fer-nos posar més tristos. A mi sempre em porta al pati a jugar a futbol, i m’agrada molt jugar a futbol amb el papa. Però no sé si és perquè la mama ha marxat amb els Reis Mags i s’enyora o perquè ja és una mica gran, que no em para cap xut dels que li faig. Abans, em costava més fer-li un gol, però ara dec xutar més fort. Més fort que en Messi, em diu sempre.

A la Marta també l’estima molt el papa. L’ajuda a fer els deures i, quan ho fa bé, l’abraça i li fa petons. Ella sempre crida molt fort, i el papa es posa a riure i em mira, i jo ric, perquè em fa gràcia que li fagi petons a la Marta, que no és gens petonera. També ric molt quan m’haig de menjar l’albergínia, però després ell em diu que allò ja no fa tanta gràcia, i que me l’haig de menjar tota per crèixer. I a mi, això de ser alt no m’agrada.

Jo trobo bé que el papa estimi més a la Marta aquests dies, perquè sé que la mama treballa amb els Reis Mags, i la Marta no. I no vull dir-li perquè això és un secret que només sé jo. Bé, el papa també, crec. A vegades, tinc ganes de dir-li el secret a la meva germana, perquè plora molt, però penso que és millor que ho sàpiga ella sola, i després segur que pararà de plorar i es posarà a riure.

Tinc ganes de veure-la riure, a la Marta. Estic segur que la mama tornarà quan tots riem perquè ella sempre ens deia, abans de marxar, que amb mama o sense havíem de riure i estudiar. Ara, que deu preparar molts i molts regals per Nadal, segur que deu estar pensant-hi. I el papa, que és molt bo, intenta sempre fer-nos riure.

La setmana passada, mentre jo feia els deures de català a la meva tauleta, vaig sentir com el papa anava a l’habitació de la Marta. Suposo que parlaven de la mama perquè ella només feia que plorar i plorar. A ell jo no el sentia, ni plorar ni riure, però crec que li feia molts petons i moltes abraçades perquè estiguès més bé. Però continuava plorant, i cada cop més fort. Quan la vaig sentir xisclar em vaig espantar molt. Em vaig imaginar que hi havia algú amagat a la seva habitació i que els hi havia fet mal. Ja no vaig tenir tanta por quan vaig mirar pel foradet de la porta i vaig veure el papa, sense camiseta perquè tenia molta calor, al costat de l’escriptori. La meva germana estava al llit tremolant i plorant. A mi em va semblar estrany que el papa anès tan lleuger de roba i la Marta tingués tanta fred, però el papa em va dir que era normal i em va demanar que anés a l’habitació a acabar la feina.

Ahir, quan van venir uns homes disfrassats de policia a casa i van agafar el papa, ja no vaig entendre res. Quan la iaia va entrar per la porta, la Marta va córrer cap a ella i es van abraçar molt fort, i només feia quatre dies que no es veien. La Marta plorava més que mai, i la iaia li deia que “ja havia passat tot”. Mentre la iaia m’abraçava i em petonajava les galtes sense que fós el meu aniversari, li vaig preguntar què era això que “havia passat”. Com que no hi sent gaire, no em va dir res i ens va continuar fent petons i abraçades.

La casa de la iaia a mi no m’agrada gaire. No tenim cap pati per jugar a futbol i l’habitació on hi he dormit aquesta nit té fotos sense color a les parets. Almenys la Marta ja no plora tant. Si segueix així, segur que la mama tornarà aviat. I el papa també.
PD: no m'ho tingueu en compte. El trajecte Bcn-Clot-Aragó - Girona tampoc dóna per tant.

martes, 21 de octubre de 2008

La banyera

Es treu la roba lentament. Comença per les sabates de pell de serp que li va regalar la seva bonica esposa aquell dia que celebraven multitudinàriament els deu anys de casats. Amb molta parsimònia, es treu els mitjons negres de seda fina que tant li agraden i també els pantalons de vellut. Deixa els calçotets pel final, com sempre.

Completament nu, obre l’aixeta de la banyera. Es mira al mirall de sobre la pica i es delecta amb una petita rialla nerviosa. Veu la necessitat imperiosa de rentar-se les dents, més ocres que de costum. Amb la boca espumosa se sent estúpid i fastigós. Agafa el got ple d’aigua que hi ha al costat de la pinta i el raspall i fa quatre glopades famèliques. Per fi, la seva boca resta lliure d’aquella escuma de fluor blanca, i les seves dents almenys fan més goig.

Sent els seus fills córrer pel passadís. Persegueixen el cadell bufó que l’altre dia van anar a buscar, tots quatre, a una bonica residència canina. Els hi ha de fer un petit toc d’atenció perquè els petits s’estan recreant amb crits i gemecs. Un cop la calma sembla tímidament instaurada, es mira involuntàriament els peus. Veu que ha de fer alguna cosa amb aquelles ungles llargues i llordes. Assegut al bidet, se les talla sistemàticament i de manera ordenada. Un cop acaba la tasca, quan la poderosa ungla gruixuda del dit gros del peu esquerra surt projectada, s’incorpora i es dirigeix a un racó del lavabo.

Mentre es masturba escolta a la seva dona xiular des de la cuina. Li molesta imaginar-se-la tan feliç, denotant que el pas dels anys no l’ha desgastat en excés. No entén com ara, després de tant de temps, pot tenir la gosadia de xiular un dia qualsevol, en una cuina qualsevol, preparant un sopar que, segurament, també serà qualsevol. Es veu sorprès quan ella li pregunta amb veu dolça i irrespectuosament alegre si prefereix una truita de patates o un remenat de verdures i bolets. Sent un espasme estomacal i unes ganes enormes de vomitar. S’adreça al vàter i s’ajup amb el cap enfocat a l’aigua que xucla la merda i els pixats. Es pregunta perquè no el xucla a ell mentre els intents de vòmit se’n van en orris. Rememora temps passats, molt llunyans, quan la seva mare l’ajudava a vomitar quan tenia la panxa feta un nyap. Recorda com li posava una mà al front i l’altra a l’espatlla i li deia que no passava res. Ara, al front només hi ha una cortina frondosa de suor, i a l’espatlla hi carrega una vida infausta.

Fora del lavabo els fills continuen jugant més silenciosament amb el gos, i la seva esposa entona amb xiulets forts una cançó dels Beattles rodejada d’una flaire de truita de patates. Lluny de casa seva, el Barça està impartint un correctiu de cinc a zero al Reial Madrid, i el seu cap es planteja per primer cop que es mereix un ascens per la seva gran responsabilitat. Mentrestant, en un lloc remot desbordant d’utopia, les guerres s’acaben i la pau s’apodera sense pietat del món. Els pobres són rics, i els rics també.

Observa com, per fi, la banyera ja està plena d’aigua. Envoltat d’aquella música clàssica que tan el complau s’hi incorpora tímidament. Només li sobresurt el cap, i es queda una llarga estona evadit de tot i tothom. Tot allò esdevé perfecte. Quan la sintonia de Chopin comença a submergir-se i a engendrar les primeres espurnes elèctriques la seva cara de satisfacció és absoluta.

jueves, 16 de octubre de 2008

Declaració amb amor

La diferència entre una declaració amb amor i una declaració d’amor és que la darrera està carregada de banalitats i somnis trencats. Una declaració amb amor és una revelació sincera, sense ànim de lucre i necessària. Segurament, mentre escric aquestes quatre línies mal comptades em caurà la típica llagrimeta absurda, aquella que queda tan bé a les pel·lícules romàntiques i que fa tan mal un dijous al migdia a un pis solitari en companyia del silenci. Si més no, ho intentaré.

Recordo que em vaig escapar de casa quan tenia quatre anys perquè trobava a faltar a una d’elles que estava comprant i jo no ho sabia, i em pensava que havia vingut un home gros i pelut i molt dolent i li hauria fet mal. També recordo que l’altra se m’escapava perquè hi havia un home gros i pelut i molt dolent que em feia molta por, i jo era molt poruc i covard. I quan es té por de la por, apaga i ves-te’n.

Quan una d’elles em veia fer-me gran, els seus ulls s’omplien d’il·lusions i temors. I jo li deia que no patís, que havia de volar com un pardal. I ella em suplicava que no em comparés amb un pardal, que era un ocell esquifit i una presa fàcil. Després, per fer-la contenta, li deia que era una àguila reial, i ella feia veure que es calmava. L’altra també em va veure fer-me gran, molt gran. De fet, ella era qui em feia gran. Si m’hagués vist l’àguila reial dels collons hauria marxat per cames, inflada d’enveja insana.

La més gran em donava consells prudents, a vegades exageradament sensats per un adolescent. I jo, tenaç immadur, no li feia cas i intentava revelar-me perquè sí. Ara, amb 23 anys, ja no agafo els suggeriments com una ordre dictatorial, però tampoc els segueixo com ho hauria de fer. D’altra banda, la més jove de les dues m’ensenyava com havia d’estimar. Recordo un dia, màgic per cert, quan vam utilitzar la imatge d’un petit bassal fangós per crear un instant que es grava amb ferro rogent al cervell. Bé, al cor.

A una li vull agrair haver-me escanyat involuntàriament amb un cordó carnós que, per defecte, va provocar la primera pallissa que vaig rebre en mans d’un desconegut amb bata blanca i taques roges. A l’altre, li agraeixo haver-me estrangulat dolçament els matins de cap de setmana. També aprecio que una d’elles em clavés alguna bufa quan donava les llenties al gos, i de l’altre que em piqués la cresta quan feia comentaris fora de lloc carregats d’inseguretat infundada.

Totes dues em van fer patir molt. Sóc molt patidor, jo. Només d’evocar aquella puta sala d’espera, fúnebre per si sola, rememoro fantasmes passats que tan mal em van fer i tantes conseqüències m’han portat. Allà hi va sorgir aquell túnel fosc del qual encara ara hi camino a les palpentes, però amb pas més ferm. Durant el recorregut obscur ella també em va fer patir. Em mirava adolorida, perquè sabia que jo no era jo, bé, si que ho era, és clar, però encara estava a les fosques. A les palpentes.

Ara, un cop observo a la llunyania un raig de llum tènue i qui sap si invisible, vull donar les gràcies a la primera per haver-me donat la vida i tot allò bo i dolent que m’ofereix aquesta. A l’altra, li agraeixo que li hagués donat el sentit durant aquells dies remots.

miércoles, 8 de octubre de 2008

La finestreta del tren

La finestra d’un tren esdevé la meva eina d’oci fonamental. He protagonitzat batalles èpiques amb gent de totes les edats, sexes i estatus socioculturals per aconseguir un seient amb vista directa a les grans extensions de bosc de La Selva, a la muntanya del Montseny o a les fàbriques i naus que indiquen, indubtablement, l’arribada a la gran ciutat. Sincerament però, el que vertaderament em captiva no és mirar el paisatge accelerat i discontinu que es divisa des de la finestreta. A mi el que m’agrada és utilitzar el reflex del vidre per transformar-me amb un autèntic voyeur pervers i malèvol, que accentua les suposades deficiències de la resta dels passatgers i se’ls imagina carregant una vida pesada i desapassionada.

Aquell dia no vaig tenir molts problemes per trobar un bon seient, ben bé al costat d’una obertura de vidre que m’oferia una vista panoràmica del vagó excel·lent. Després de col·locar-me els auriculars de l’mp3 a l’orella per simular una falsa concentració musical, vaig tardar pocs segons a girar la vista cap a l’estació de Sils. Sota l’artificial rellotge de l’estació hi havia reflectits les figures d’una parella jovial, situats a dos seients paral·lels al meu però a l’altre costat del vagó. L’amor estava molt desgastat entre ells dos, carregat de mirades vagues i mancades d’aquella brillantor que només dos enamorats novells tenen. Es trobaven en aquella horrible etapa on creien que s’estimaven, però en el fons, massa en el fons, desitjaven acabar amb aquell calvari.

A les petites butaques del davant hi havia una mare post-adolescent amb el seu fill d’uns cinc anys. La contraposició entre les imatges dels dos reflexes era fascinant. Mentre la noia restava immòbil i amb el cap cot, el seu fill deixava en evidència fins i tot al cul d’en Jaumet. Pocs cops havia vist un contrast tan brillant com aquell, on la monotonia i la vida sedentària de la mare s’emfatitzava encara més amb la imatge del seu fill, gaudint inexplicablement d’aquell míser viatge. Contemplar la inexpressió d’ella m’alleujava.

Gràcies al suport de vidre que hi ha a la part superior del tren, allà on s’hi col·loquen les maletes i bosses, vaig poder controlar els moviments d’un comercial refinat de mitjana edat. Mentre va ser el protagonista de les meves especulacions demagògiques, vaig comptabilitzar que havia agafat el mòbil cinc vegades. Tres, per llepar al cul de mala manera als seus caps, una altra per afalagar falsament a la seva esposa, i la darrera per concretar una cita desesperant amb una altra dona. Sublim.

Sense forçar la vista vaig observar el meu company de seient. Desconec i m’irrita el motiu pel qual un vell com aquell podia haver passat desapercebut fins llavors. Deixant de banda el tuf insostenible que desprenia la seva pell blanca i pigmentada, la quantitat de tics que exterioritzava era digne de menció. Recordo que havia d’anar en compte amb les meves fixacions visuals perquè l’ancià -fruit dels reiterats tics o no- tampoc em treia ull. Des de sempre havia detestat la vellesa, però aquell dia la vaig arribar a odiar.

Desdibuixat pel panorama exterior que m’oferia la finestreta, apareixia el rostre més pròxim. Ja dins el túnel, la cara resultà més clarivident que mai. Els ulls apagats coberts per una cortina de pèl m’indicaven, un cop més, que no hi havia ningú en aquell vagó més miserable que jo. Una conclusió sens dubte passatgera que va concórrer, coincidències de la vida, amb la veu automàtica que denotava la fi del trajecte.

lunes, 6 de octubre de 2008

La culpa és d'en Panxo

Quan el seu presumpte amic Pinxo li va preguntar, amablement, si el podia punxar amb un simple punxó, el que hauria d’haver fet el molt inútil era etzibar-li un cop de puny a la mandíbula esperant que el caigut no s’aixequés. Però ell no era així. No podia respondre negativament perquè considerava que no tenia cap dret a ofendre les peticions dels altres, i tampoc era capaç de plantar cara a aquells que no tenen res -insisteixo, res- a imposar. Era tanta la bona fe del xicot, que es prestà totalment a ser castigat. Inclòs, el tòtil deixà anar algun “si et plau” descafeïnat per accentuar l’agraïment.

Almenys, li va imposar una clàusula al seu favor: la panxa, ni tocar-la. Una condició estúpida si tenim en compte que una de les parts del cos menys vulnerables al dolor és, precisament, el ventre. Ni els ulls, ni el cor, ni els escrots i el seu fidel acompanyant. No, a ell no li interessava salvaguardar aquests tresors de l’anatomia –en l’últim cas, de l’anatomia masculina òbviament -. No li motivava mirar la vida amb perspectiva, ni tampoc jugar a estimar i encara menys sentir-se estimat. I no parlem de gaudir del sexe i de la procreació, ja es consolava digitalment i odiava els nens com ell però uns quants lustres més joves.

El que no sabia el bo d’en Panxo al seu moment, el dia en què el seu company li va fer la gran pregunta, és que crearia una tendència pràcticament universal. Ja des de ben petits, precisament quan s’aprèn la versió musical del protagonista d’aquest relat, existeixen a l’escola algun Pinxo –pocs, perquè el poder és un concepte pràcticament individual- i molts, massa Panxos. En la majoria dels centres primaris d’arreu, quan el docent enceta el ritme ja hi ha algun marrec abusant, amb una suposada innocència, d’un altre. Coses de canalla.

A mesura que les etapes de la vida arriben a nous ports, t’adones que la figura del Pinxo adopta diferents formes. A l’adolescència, normalment el que estossega triomfalment després d’haver fumat el primer cigarret de la colla és el que adopta el paper dominant. També hi ha el que enceta el període sexual, que es manté omnipresent dins d’un grup gràcies al seu debut –sigui verídic o carregat de demagògia juvenil -. L’excés d’hormones és el que té, es creen uns Pinxos artificials que, la majoria de les vegades, tenen una duració caduca.

La infantesa i la pubertat però, no són res més que el pròleg de la mateixa vida. Seria ambigu dir que és una fàbrica de Pinxos i Panxos perquè no és cert. Sí que es podria afirmar, d’altra banda, que es tracta d’una factoria de creació de Panxos i de falsos i utòpics Pinxos. I és que si alguna cosa sé a hores d’ara –o si més no, crec saber-, és que tothom segueix el rol de vida del que es va deixar punxar. Des del vagabund vell i inert que dorm a una caixa d’estalvis, fins a arribar al mateix director de l’entitat bancària. I tot això sense mencionar a Panxos il·lustres. Em ve al cap, i perdoneu-me per l’incontrolada gosadia, a un president d’un estat poderós que segur que es devia sentir un Panxo magnificat durant la seva etapa de cocaïnòman. I pensar que ara es creu el Pinxo per excel·lència...

Bé, si em permeteu, em pujaré la camiseta i amb el punxó que tinc amarrat a la mà esquerra em faré una tímida punxada al centre de la panxa. Suposo que és el més sensat...

jueves, 2 de octubre de 2008

Una nova vida (que tòpic, no?)

Amb una lentitud pròpia dels vuitanta-set anys que tenia, el seu avi va agafar la targeta de la seguretat social oculta sota un petit test que veia morir un gerani deshidratat. El vell tenia, una vegada més, una cita amb el cardiòleg per examinar el seu cor cansat i exageradament gros.

Sempre havia estat el seu nét predilecte, aquell que existeix a totes les famílies i que genera els recels dels altres. La relació entre ells dos era molt més filial que no pas generacional, i això els hi agradava. Però ara, amb el jove havent fet la crescuda definitiva, aquest lligam cada cop es deslligava més. De fet, fa un any, quan va complir els vint-i-nou, l’avi començà a notar una espantosa indiferència per part d’ell. “Alguna dona que no l’estima gaire el deu haver enxampat”, pensava.

El desinterès del xicot no es devia a les seves obligacions. Feia gairebé un any que estava comptant ovelles a una oficina durant cinc hores al matí, no tenia cap hobby confessable –exceptuant alguna visita aïllada a una bonica casa de barrets-, i, efectivament, era un solter de cap a peus. La seva fitxa personal però, tenia una nova ocupació des de feia uns pocs mesos: el naixement del seu futur nebot.

S’esperava amb deliri la seva benvinguda al món, i això que no l’havia engendrat ell, sinó el seu germà petit. Conscient de la seva dubtosa qualitat com a bala perduda, creia que l’arribada d’una nova vida a la seva pròpia seria el causant d’un canvi de rumb vital. Ell no sabia, però, que confiar el timó del vaixell a un ésser que fins fa poc era un fetus, un simple projecte d’existència, no era la solució adequada per trencar el motlle de la monotonia en què es trobava.

D’ençà del dia que el seu germà ho va comentar als més pròxims, les visites a la panxa de la seva cunyada es van convertir amb un ritual diari, oferint a la mare del petit tots aquells privilegis i totes aquelles atencions que fins el dia de la nova no havien fluït. Tant és així, que la resta de familiars quedaven atònits en veure la il·lusió que desbordaven els ulls de l’oncle novell, a vegades en forma de llàgrima dolça, i molts cops amb una simple però accentuada brillantor. Inclòs l’avi, abandonat al sofà de casa seva mirant la televisió a un volum exagerat, s’alegrava, com mai, de veure el seu jove predilecte aparentment feliç. Sí, l’arribada d’un besnét resultava d’allò més gratificant, alhora que anunciava les primeres passes cap a la vellesa absoluta, però la prioritat, com sempre, era ell, el seu estimat nét.

Després de moltes temptatives del bebè per sortir a la llum –la mare feia dies que estava ingressada-, els metges pronosticaven categòricament que aquell era el dia. Precisament, el dia en què el noi i l’avi tenien la cita amb el cardiòleg. El dia en què els nervis estaven més a flor de pell que mai. El dia, en què la indiferència del jove es va cobrir d’un teixit fantasmagòric.

La rutinària visita no havia dit res de nou. Mai hi ha res de nou fins que un es cura o fins que s’adorm sense despertar-se. Hi poden haver lleugeres millores, sí, però no és el cas de l’avi. Ell sap que té una edat, que tindrà un besnét, i que el seu cor està cansat i és exageradament gros. Potser per aquesta simplicitat de diagnòstic no es van dir pràcticament res fins al moment d’acomiadar-se al vestíbul de la casa –tret d’algun comentari sobre el temps, el futbol, i els incondicionals i sempre presents episodis de la Guerra Civil espanyola-. Després de dos petons a la galta més carregats de protocol que no pas d’estimació, el jove es va dirigir a casa seva a bord d’una Bultaco impecable. El mòbil no l’havia informat en cap moment d’una possible trucada des de l’hospital, i això el neguitejava. Va agafar amb un rampell una caçadora neta –l’anterior estava suada degut a la llarga espera a la sala de visites del cardiòleg- i una càmera digital. Per res del món volia que aquell moment únic deixés d’estar immortalitzat. Faltava poc pel començament d’una nova vida. O de dues.

Quan va arribar a casa la nit ja era exageradament negra. La poca iniciativa del nebot li començava a molestar. Va deixar la caçadora al seu lloc i la càmera a sobre la taula, anhelant que demà fos el gran dia. Però no ho va ser. Tampoc l’altre. La trucada de l’hospital no la va rebre fins quatre dies més tard, ben entrada la tarda. “Truco de l’Hospital Josep Trueta...el seu avi ha sofert una insuficiència cardiorespiratòria i no ha estat possible...”. La frase de la jova es va veure tallada per la incomunicació telefònica. Ell havia penjat.


- Si que tarda aquest petit... –va murmurar amb els ulls humits-.

martes, 30 de septiembre de 2008

Aspiració personal

Jo, de gran, vull ser una gossa beagle hiperactiva, amb un lleuger sobrepès i completament asocial amb gossos, persones i éssers en general. Vull ser un petaner rabassut que quan em portin a passejar, amb tota la bona fe i parsimònia del món, deixi volar el meu caràcter més anàrquic fins arribar a ser odiós. M’agradaria tan tocar els collons al meu estimat amo, que només de pensar-hi se’m fa la boca aigua, com si tingués un bon plat de pinso –de règim, òbviament- al davant del meu morro humit i també summament actiu, com jo.

També de gran, i havent deixat l’etapa de cadell al darrera, gaudiria fent suar el meu jove i fidel amic humà que, amb la millor de les intencions, em treu de l’hort on habitualment hi veig passar bona part de la meva vida, i em porta a un autèntic edèn pels caçadors de faisans com jo: l’estany. M’imagino tirant com un boig de la cadena de ferro vell, lluitant contra l’obediència i la diplomàcia que el meu amo, ingenu ell, em vol instaurar. Tanta insistència em fa defallir en comptades ocasions, havent de parar i respirar profundament unes quantes vegades degut a l’opressió que patia el meu pobre coll pelut. I pensar que tot això, córrer sense rumb i completament esperitat, vull dir, ho faig perquè he olorat una important taca d’orina al bell mig d’unes falgueres. No és genial?

Per uns instants em sento una mica lliure. I dic una mica perquè la cadena continua fortament subjecte a mi. Continuaré lluitant. Perquè no em deixa una estona d’intimitat animal aquest cony d’home? Quan veig als meus col·legues canins sense la condicional –sí, parlo del maleït collar -, no entenc què és el que tenen ells i el que em manca a mi. Tant li costa donar-me un instant de gaudi per intentar, per exemple, abandonar la meva virginitat que m’ha acompanyat de la pota fins als tres anys d’edat? Si tan sols em deixés ensumar un anus amb cascàrries d’un Border Collie que m’està aguantant vivament la mirada...

Tot i que el rumb del passeig, i el de la vida, me’l marcaria un homo sapiens, i malgrat que estaria condemnat perpètuament a menjar petites càpsules amb irrisori gust a carn (?), no em desagradava la idea de complir amb les meves obligacions de gos domèstic. Vomitar fidelitat absoluta per rebre una engruna de llibertat, molt sobtadament, complia amb les meves aspiracions vitals.

Sí, definitivament de gran vull ser com la meva gossa Pruna. Perquè de moment no conec a ningú que, després d’haver fet patir de mala manera a un amic, et vingui a visitar al sofà mentre estàs exhaust i et digui, amb els ulls: gràcies pel passeig, company.

domingo, 28 de septiembre de 2008

Tret de sortida




"El començament no desapareix mai, ni tan sols amb un final"

Harry Mulisch