L'esplèndida aleta de tauró

Imagineu-vos una illa de dimensions perillosament reduïdes, sense cap palmera d’attrezzo i només amb alguna roca sobresortida que emulava un seient. Tota la resta sorra fina. Poca, perquè l’illa era molt petita i tampoc necessitava una quantitat infinita de grumolls. Estava situada enmig del no-res de l’Oceà Atlàntic, col•locada al cartograma amb mala intenció. Quedava lluny de qualsevol continent que la pogués tan sols vorejar. Per no tenir, no tenia ni tan sols altres arxipèlags veïns que li fessin companyia.

Pel que fa als seus habitants accidentals, un era un perillós presidiari condemnat a cadena perpètua per raons que la meva sensibilitat no em permeten ni escriure. L’altre, ben bé podries ser tu, o jo. Una persona normal i corrent que es diu. Pare de família, amb el cercle d’amistats ben ferm, una ocupació laboral que el satisfeia i amb afeccions d’allò més tradicionals. El motiu pel qual es trobaven en aquell indret no resulta rellevant. Imagineu-vos dos naufragis, una setmana intensa buscant-los i alguns plors. També hi va haver indiferència, sobretot per part dels pocs coneguts del pres. Fins i tot va sorgir alguna rialla malèvola i amagada de l’esposa del pobre home desaparegut, que veia aquella pèrdua com l’excusa perfecte per poder fornicar sense remordiments amb aquell instructor del gimnàs.

Pràcticament no sabien res l’un de l’altre. Res més del que us he explicat, vull dir. L’oficinista ja tenia coneixement que l’altre era un home perillós i capaç d’estrangular-lo una nit per pur delit. El convicte, amb prou feines en va tenir prou en veure-li els pantalons que li arribaven sota els mugrons, per concloure que el seu company de destí era d’allò més inofensiu. Tot i les divergències evidents es complementaven bé, si complementar-se bé és obsequiar a l’altre gratuïtament amb menjar i beure durant una situació límit. Sense esma i havent acceptat la mort de bon grat, es distreien mirant una aleta de tauró que rodejava la petita illa. Feia moltes hores que voltejava incessant, esperant que algun dels dos volgués tirar pel dret d’una vegada per totes. Els taurons poden arribar a ser molt intel•ligents. Tothom destaca l’intel•lecte dels dofins, molt més idolatrats pel seu caràcter inofensiu. A l’escola, al cinema, als llibres o a les revistes zoològiques, tots ens dibuixen una concepció dels taurons com uns depravats carnívors. “El gran predador”, en diuen alguns, contradient-se més tard criticant el seu diminut cervell. El que circumdava aquella diminuta superfície de terra era molt intel•ligent. Sabia que tard o d’hora algun venceria al sofriment i es tiraria al mar per convertir-se amb banquet. Figureu-vos si era murri, que pensava que si un es tirava, l’altre, endut per la imatge tètrica i sagnant del tiberi del peix, també acabaria per llançar-se sense temor a l’aigua, convertint-se amb un segon plat molt calòric i gustós. Mentre rumiava com se’ls cruspiria, els dos personatges miraven amb cara plaent el rumb sempre idèntic de l’aleta. La seva cara era la de dos autèntics badocs que ja no pensaven en salvar-se, sinó en aprofitar els últims moments d’existència gaudint de la manera més inverosímil. I com que en aquell emplaçament les activitats lúdiques no brollaven, l’aleta del tauró esdevenia l’entreteniment per excel•lència. I això l’animal ho sabia, i es passejava cada cop amb més elegància per sota la marea, amb moviments que fregaven la seducció. I els altres dos delectant-se, completament absorts.

La contemplació obsessiva els va ajudar a passar els pocs dies que els restaven sense adonar-s'en.. Ja sense provisions i amb unes barbes llardoses i pestilents van decidir, amistosament, que havia arribat el moment d’acabar a l’estomac del seu pacient company que tan els havia entretingut. N’estaven plenament convençuts, i ni tan sols el vol d’una avioneta salvadora o l’arribada d’un vaixell oportú els hagués fet enrere. Aquell, havia de ser un dia esplèndid.