Carta a un absent (petit homenatge a en Xato)

L’altre dia, a l’hort del costat de casa, vaig veure que la terra del lloc on et vam enterrar estava remoguda. Vaig posar-me a sota el llimoner on a l’estiu sempre hi anàvem a buscar l’ombra per mirar si pels voltants d’aquell clot hi havia indicis de profanació. No hi havia restes del poliester del teu llit, ni tampoc de la piloteta del Barça que sempre deixaves xopa de bavalles. La darrera carta que et vaig escriure, aquella que em va fer vessar innombrables llàgrimes, tampoc hi era escampada amb bocins. Més calmat, em vaig adonar que tres anys enrere t’havia construït la tomba a un altre indret, a poca distància de la perforació que havien fet la Momsa i la Pruna, les dues gosses que estan deixant molta voluntat per omplir el teu buit. Mirant, ara sí, cap el lloc exacte on et vam deixar descansar eternament, un instint macabre em va corrompre per uns instants. Et vaig imaginar allà sota, cadavèric i amb les teves joguines que, com tu, també estaven mortes. Un munt d’óssos s’amuntegaven damunt d’un llit pràcticament fantasmal, fent companyia a una carta carregada de sentiments però buida al cap i a la fi. Aquests pensaments traïdors em van martiritzar poca estona, però van actuar amb la justa intensitat per fer-me temptejar el somiqueig. De fet, fa molt que no deixo escapar cap plor quan penso amb tu, i mira que t’arribo a estimar, sac de puces. No ho diguis a ningú, però continues sent el meu millor amic. I que consti que això no t’ho dic per afalagar-te, saps perfectament que no hi guanyaria res tirant floretes amistoses a un entremesclat de pequinès que fa companyia a les estrelles. Però entén-me, catorze anys al teu costat són molts anys, i és ben normal que et consideri el meu gran col·lega. No t’enfadis, ja sé que quan era un mocós em feia vergonya escampar als quatre vents la nostra extraordinària camaraderia, però has d’adonar-te que això de l’amistat ferma entre un gos i una persona és un concepte massa cinematogràfic i comercial. La gent no ho entendria. En el fons qui ho ha de comprendre ets tu. Perquè vas ser tu el que em feia companyia damunt del sofà aquelles tardes quan sortia del col·legi i engolia el meu Bollycao. Tu, bola de pèl, em brindaves la teva amistat de bat a bat quan t’acabaves les restes d’aquells cigrons que a mi no m’agradaven. I vés per on, també eres tu el que s’acollonia a les nits de tempesta i d’esclats de finestres i pujaves sobre el meu llit plorinyant sense ser un cadell. Són detalls que no s’obliden aquests, company. Ara tampoc et creguis que ets una icona canina, que et conec. O et penses que no recordo els teus afers sexuals amb el coixí i les respectives cites clandestines que teníeu? Tampoc deixo de banda la teva dèria el dia de Sant Joan i l’enemistat que et lligava amb els petards. Gràcies a tu, molts veïns es recordaven de la meva família cada vint-i-tres de juliol. I em quedo curt detractant-te, però reconec que eren aquelles quatre coses que em treien de polleguera les que et feien gran. Ara, que ja fa força temps que no hi ets, és bo que sàpigues que hi ha una fotografia teva palplantada a la capçalera del meu llit. Tinc la bona sensació que m’acompanyes quan dormo, hi hagi tempesta o no.