Té noranta-tres anys, es diu Carmelo, i me l'estimo amb bogeria. El meu avi fa una quinzena de dies que viu a casa perquè tenim a la iaia fotuda de la cama. I jo, que em passo cinc dels set dies de la setmana a territori purament urbà, em penedeixo de no poder estar més estona al seu costat. S'ha fet molt vell, l'avi. I això que durant els noranta-dos anys anteriors no me n'havia adonat mai. Quan el miro i veig que tarda uns segons a reaccionar em sap greu. Després, quan s'adona que sóc jo -molts cops em confón amb el meu germà- i els ulls li brillen, em permetria el luxe de congelar el temps. Quan em parla dels episodis de la guerra i de la seva poca simpatia cap els capellans, assenteixo com si aquella conversa no l'haguès sentit mai. Intento fer cara de sorprès i, com ell, maleeixo la dictadura del general Franco i tot el patiment que va escampar durant aquella època. Veig que s'ha fet gran perquè, a diferència d'anys anteriors, respira molt profundament, com si expirés l'aire alleugat i cofoi per la feina feta. Per la bona feina feta, avi. M'agrada quan em dóna els seus consells experimentats i carregats d'estimació i bones intencions. Sempre em diu, molt murri ell, que haig de procurar tenir una feina que englobi la paga d'un Ministre, les vacançes d'un mestre, i la feina dels capellans que tanta ràbia li fan. I jo sempre hi acabo pensant, i m'adono que té molta raó i que malgrat els anys considera intacte la seva ment lúcida i viva. Però no ho puc negar, no ho haig de negar, de fet. L'avi s'ha fet gran i això és una obvietat. Sempre que em diu, amb una rialla despreocupada, que arribarà als cent anys, a mi m'entren calfreds i sudoracions. Veig que ell mateix és conscient de l'edat que té. Conscient que només li resta esperar i viure. Quan em pregunta per l'edat centenària, sempre li responc que no ha de filar tan baix, que ha de marcar-se com a mínim els cent-vint anys. I ell riu. I jo ja puc anar a dormir tranquil.
Avui, després de la gran victòria del Barça per 6 a 0 davant els de Pucela, l'avi m'ha recordat, abans d'anar a dormir, els díficils temps de la guerra. I jo, com si em xiuxiuegessin a cau d'orella el camí a seguir per arribar a un tresor, me l'escoltava amb la boca oberta i els ulls brillants. Mai et fallaré, avi.
2 comentarios:
Acompanyar la flama quan saps que s'està apagant, és dur a vegades, però dolç. Una abraçada
El cor encongit, un nus a la gargamella, i un calfred de sentiments. Això hem queda havent llegit el teu text.
Sens dubte conmovedor, amb una estranya sensació per a un que no ha conegut cap dels seus avis i no sap ben bé qué es sentirse un explorador a la recerca dels tresors del passat.
Publicar un comentario