Tu, tan proper i distant alhora. A vegades esquiu i fugisser, altres més estable, fins i tot complaent. Hem compartit tota l’existència i encara ara, atemorit, em pregunto qui ets. Et veig amb ulls de desconegut enmig d’un desconcert absolut. A tu et vaig emplenar d’un valor agosarat que em semblava suficient, creia que en faries prou per aconseguir la teva fita. No et vaig donar cap missatge de paper, tampoc de paraula. Tu sabies més que jo de què es tractava la tramesa. Ho sabies des del primer moment que la vas veure asseguda sobre el tronc mort i resinós. Ella, d’una pal·lidesa estranyament sensual i amb un posat d’innocència despistada, es col·locava damunt el soc des de feia dies. Durant les cinc de la tarda fins ben entrada la vesprada el parc es tenyia d’una bellesa excelsa. La seva mirada mai es va encreuar amb la meva, que la buscava insistentment, incapaç de dissimular aquella obsessió. Si tan sols m’hagués guaitat durant una espurna de temps, o almenys ho hagués fet veure, ja no hauria demanat la teva ajuda. Sé de bona mà que ho vas intentar, que cada dia sortint de l’oficina anaves al parc anhelós. Desbordaves confiança i seguretat. La mestressa de la botiga de queviures, el dependent vell i la seva fària enganxada als llavis de l’estanc, i la canalla que aturaven les emulacions dels jugadors de futbol en veure’t passar, et veien amb una suficiència brillant. Procuraves seure a un lloc estratègic, adoptant una tàctica conservadora i que t’oferia una perspectiva de la noia evident. Repenjat a un gronxador i envejat per la mirada dels nens, l’observaves llegint una revista. A vegades parlava amb una altra dona, i molts cops restava quieta amb els ulls oberts sense mirar res. Un dia, fins i tot, enraonava amb un home ben plantat i jo em vaig posar furiós. I sé que tu també. Ho vas intentar i et dono les gràcies. T’ho agraeixo sincerament, de veritat. Jo també hi era aquell dia de fred i boira ploranera quan vas decidir, d’una vegada per totes, dir-li allò que et vaig demanar. Caminàvem a poc a poc, amb la mirada balancejant-se gràcilment a un costat i a l’altre. El parc es mantenia viu malgrat que nosaltres estàvem congelats per un instant. Nens jugant a pilota, avis recuperant instints de seducció perduts amb velles empolainades, fulles caduques caient. No et culpo de no haver tingut el valor que no et vaig saber encomanar aquella nit de reflexions internes enmig dels llençols. Acusar-te de no haver obtingut ni una salutació testimonial de la seva boca ofenosa no seria just per part meva. Encara que no t’agradi, tu formes part de mi. Ara, avergonyits de ser com som, humiliats per nosaltres mateixos, no tenim ni ganes de somniar amb aquella noia del parc que tant ens va enamorar. El que més desitjo és conèixer qui sóc jo. Saber com ets tu.