El dia que vaig empaitar la primera turca de campionat vaig tenir una sensació semblant. Recordo que no n'estava orgullós, precisament. Fins i tot el dia següent em considerava una autèntica escòria. Estirat al sofà amb la mirada més perduda que mai, em vaig adonar que havia fet una d'aquelles coses que, tard o d'hora, pot -m'agradaria deixar clar el verb poder- caure.
Avui més o menys, més que menys potser, em passa alguna cosa similar. He tardat vint-i-tres anys a debutar en el món de la poesia. No em sento orgullós de la feina feta. Lamentablement pocs cops m'hi sento. Però si que presumeixo, internament, d'haver-ho fet. I això ja és molt, coneixent-me.
M'agradaria compartir amb vosaltres aquesta fita. I ho faig perquè sé que sou pocs els que visiteu aquest...espai internauta. En cas contrari sabeu que no ho faria.
PD: segurament, el poema sortirà postejat de tal manera que farà mal als ulls. Els que em coneixeu sabeu que jo i Internet tenim una relació una mica especial.
La noia dolça
El cel prematur cedia el torn a la claror,
deixant caure fileres brillants de llum candent.
La noia dolça encara guardava el son
sobre els meus peus embrutats de sorra salada.
Desitjava que encetés la mirada verda,
per poder estimar-la mar enllà, eternament.
Frisava per la seva silueta sinuosa,
que resseguia amb el dit delirós, obsessiu.
El sol espurnejava amb poca puixança
mentre ella somniava amb els cants de sirena.
La veia saltant les onades arrissades,
superant els esculls amb gallardia i solemnitat.
Envoltada de corall i perles cobdicioses,
la seva bellesa s’exaltava a l’infinit.
Ara, endormiscada i vessant de candor,
desitjava ser un corsari àvid, maleït.
La Lluna exigia la presència dels estels
quan el brogit egoista del mar la desvetllà.
Només l’acompanyava un horitzó blavós,
que escopia una remor inquietant, forta.
La noia dolça, sola i abandonada,
implorava el retorn de l’amor estèril,
mentre jo em delectava mirant els seus ulls verds
repenjat en una estrella intermitent.
3 comentarios:
Has fet gol al teu debut...això és tot un merit...
No cal que digui que m'agradat força.
De fons mentre llegia, escoltava sinuosament el so de les ones de la mar tranquila, aquelles onetes tímides que acaronan la platja...
Esper que aquest només sigui el primer...
No creus que la noia dolça espera una senyal per poder-te delectar, una vegada més, amb la seva mirada verda?
No crec que el brogit del mar sigui suficient raó per desvetllar-la...
Només és un apunt.
M'agrada el teu apunt anònim. Suposo que no tenia en compte això que em dius. També suposo que no volia donar gaire importància al fet de despertar-se.
Sí, la poesia és molt complicada.
Salut
Publicar un comentario