Camins

L’altre dia avançava per una carretera inmensa i solitària, com aquelles de les road movies americanes. Caminava i xiulava, feliç i ingenu alhora. Al voltant hi havia poca cosa, potser un voltor esperant que caigués al terra per xuclar-me el cervell, potser una gasolinera fantasmagòrica, potser silenci. El cas és que jo prosseguia amb pas ferm, sense mirar enrera. El que ja havia vist abans, el que havia viscut, no m’atormentava. Simplement creia que era moment de mirar més enllà de l’horitzó, a veure si trobava un nou espai que em regalés quelcom nou. Algun roc em va fer caure i, indignat de mala manera, li vaig maleïr tot el que es pot maleïr a una pedra inerta. També em vaig trobar amb persones que, a bord d’un Mustang que no em faria res conduïr, es reien de les meves passes imperatives. La qüestió és que no parava de caminar i, ja exhaust, vaig trobar un nou camí. Una sensació d’incertesa em sacsejà l’interior de l’ànima i una mica el cervell, també. Records, passions, inquietuds i moments es van remoure amb una profunda agitació. Vaig girar-me i, confús, mirava tot el llarg recorregut que havia superat amb la caminada. A l’esquerra se’m presentava la nova drecera amb palmeres exuberants i un bonic oasis al fons. Mirant el cel esperant una resposta divina que no es va produïr vaig decidir continuar en línia recta.