martes, 13 de enero de 2009

Avui

Avui no m’ha despertat una espurna despistada i poètica del sol, que molts cops es pot esmunyir entre els forats de la persiana. Tampoc el somni que m’embolcallava durant la nit s’ha acabat amb una simfonia celestial d’uns àngels tocant l’arpa dolçament. Es pot dir que m’he llevat com cada dia, implorant als llençols que em segrestessin durant uns minuts més, amb la cara sense un rostre definit i amb els ulls coberts per un tel lleganyós. A dures penes he pogut arribar al bany, arrossegant unes cames que noto cada cop més cansades i escardalenques, més despistades potser. No m’he decebut quan he vist la pica embrutada al costat de la banyera que tant he arribat a maleir per les restriccions minúscules que m’ofereix. He pensat que, en un dia com avui, tampoc seria pretensiós simular ser Cleopatra, i m’he imaginat l’aigua tèrbola i qui sap si potable del meu voltant com la millor llet de cabra que mai hagi existit. Em sap greu reconèixer que, endut potser per una excitació psicològica i que defugia totalment de les connotacions sexuals, m’he repenjat a la petita banyera i amb els peus sobresortint m’he dedicat a repassar moments de la meva existència que, mirant-ho ara des d’una perspectiva més freda i introspectiva, es poden titllar com a importants. No et diré ara que tot restava perfecte, ni que hi havia una merla que amb els seus xiulets melòdics acompanyava el meu bany. De fet, i ja et seré sincer del tot, a mi em costa molt mirar enrere i radiografiar els instants crucials que he viscut. Diria, sense por a equivocar-me i a fer-te equivocar, que l’experiment no s’ha allargat més de dos minuts mal comptats. Imagina’t si sóc sòmines i vés a saber si covard, que quan he recordat el meu naixement accidental he abandonat l’estat de reflexió profunda que m’enganyava fins llavors. Com que he notat que podia entrar en una nova guerra psicològica entre jo i el que jo penso sobre mi quan estic pensant el que ningú ha de pensar d’un mateix, m’he guarnit una mica i m’he llançat una floreta. Seria poc adient que us creéssiu un ideal erroni d’un servidor dibuixat per un narcisisme que no existeix. Però m’heu d’entendre, hi ha dies especials en el qual un, apart d'emmirallar-se i delectar-se amb posicions de culturista per després lamentar-se d’haver menjat massa torrons, es veu amb uns altres ulls, qui sap si amb els ulls de la mare que ens va parir. Creient-me més bell que un model de passarel·la m’he llançat un petó davant del mirall i, sense esperar que aquest es comencés a trencar en mil bocins, he abandonat el bany. Et sóc franc, amic lector, quan et dic que la il·lusió i el temor es combinen quan em miro de la manera que em miro avui. I no et pensis que t’enredo quan et dic que aquesta mirada em sedueix i em resulta fins i tot persuasiva. No espatllaré el que he dit fins ara, o el que no t’he acabat dient, parlant-te de la felicitat. Ni jo et faré feliç a tu, ni tu a mi. Només penso en abandonar les vies del tren i arribar a casa. En veure els meus pares amb aquells ulls humitejants que només se’m presenten davant meu determinats dies, molt concrets i puntuals. Tinc ganes, també, de veure difuminats a les retines d’avellana del meu germà aquells moments ja llunyans en què ell i jo compartíem habitació, i on ell era el germà gran essent un mocós llargarut. Intenta no escampar-ho als quatre vents, però m’agradaria que demà també fos dimarts tretze.

5 comentarios:

Ferran Roure dijo...

Tu, si la pica està bruta és unica i exclusivament culpa del guis! XDXDXD

Felicitats (pel text he?) nen!

;)

Mussol Miop dijo...

Si en tots els avui no em deixés cap engruna dels petits detallets que reculls en aquest text, això dels buits i la insatisfacció no sabria pas què és. Realment, m'ha agradat molt el text. És molt el contrapunt a un temporal d'exàmens!

Vagi bé, espero poder llegir un xic més d'aquí poc!

Anónimo dijo...

nomès he llegit dues frases, ja ho has sentit, però està molt bé jordi està molt bé.

progreses adecuadament.

Bruna dijo...

El dimarts 13 et vas fer més vell, oi? Tanta reflexió és sospitosa. Oix, moltes felicitats endarrerides!

Mussol Miop dijo...

Aclaració del teu comentari al blog: mala consciència... Bé, remordiments de saber que no estàs potser dient les paraules més agradables i desitjables, i sí, és sincer, però a tots ens fot els no, i et sap greu. També, mala consciència perquè dir no, saber que en aquell moment portes la batuta et puja una miqueta i llavors et mires al mirall i et dius, "ep, però qui coi et penses que ets?"
En fi, divagacions totalments inútils que no porten enlloc. Merci pel comentari, vagi bé i continua inspira't i pel que es veu, sense exàmens ¬¬
xD