La mort és bella

Estava situada estratègicament, en un carreró inhòspit d’una gran ciutat remota. La localització, al mig d’un ghetto carregat de drogues, prostitució i males intencions, no promocionava positivament el negoci. Malgrat que aquell barri veia caure els edificis i respirava aires d’abandonament i deixadesa, l’aspecte extern de la botiga hi creava un fort contrast cromàtic i de voluntats. Les cares angelicals d’escaiola que emplenaven la vitrina principal transmetien una imatge que vorejava el surrealisme, i la il·luminació artificial es projectava a l’exterior trencant per complet amb l’obscuritat del carreró.

L’interior de la botiga superava els mals presagis dels més escèptics i recargolats, i oferia unes prestatgeries centrals amb una gran varietat d’elements que facilitaven el suïcidi a qui ho desitgés. Cridaven l’atenció per sobre de tot les cordes, sens dubte el producte estrella i amb autèntica denominació d’origen. Ben distingides per aquelles que tenien una funció aquàtica –amb un enorme roc lligat a un extrem-, o les que s’utilitzaven al voltant del coll –que presentaven bonics nusos de diferents mides i colors-, estaven penjades al sostre harmoniosament, incrementant encara més la capacitat fantasmagòrica d’aquell lloc.

Darrera el mostrador de l’establiment, recobert per un vidre de seguretat i carregat de verins i substàncies mortalment tòxiques, s’hi podia trobar el senyor Strom, que sempre delectava als presents amb el mateix rostre apàtic i fúnebre. Feia anys que estava al capdavant del negoci, seguint amb la tradició familiar des de temps ancestrals, i la poca gent que el coneixia, exceptuant els malaventurat clients, coincidien entre ells quan afirmaven que es tractava d’una persona particularment estranya. Els més infeliços creien que la falta d’un amor vertader en els seus quasi setanta anys de vida era motiu suficient per acceptar el seu estat d’ànim esquerp i malhumorat, que demostrava a tothora i de manera completament gratuïta. Altres consideraven que el senyor Strom era una persona que gaudia de la companyia del silenci, un hàbit poc inusual en un home de la seva edat. Tots tenien raó, no tenia ni esposa ni tampoc ningú que l’estimés sense estimar-lo gaire, i dedicava totes les seves forces a la solitud, de la qual n’estava enamorat com un adolescent amb alopècia i les mans pigmentades de vellesa. Amb el que no coincidien els pocs coneguts era amb la seva ocupació laboral. Segons ells, segurament ja estaria cobrant la jubilació anticipada, o qui sap si enriquint-se gràcies a una herència multimilionària d’un familiar difunt. S’equivocaven, però els seus errors eren d’allò més comprensibles si tenim en compte l’aspecte envellit i la vestimenta classista i antiquada que guarnia al vell, i que acceleraven l’edat sense compassió. El cert, però, és que ni els més avorrits mai es van ni tan sols a aproximar al vertader negoci del seu subjecte d’especulacions.

Els clients del peculiar negoci tampoc podien ser una font d’informació molt precisa. La majoria d’ells aconseguien complir amb el destí fatal que tant desitjaven, i també hi havia els que reaccionaven abans de temps i es donaven una altra oportunitat. D’aquests darrers el senyor Strom només tenia el dubtós plaer de conèixer a Peter Loring, un jove de trenta-cinc anys que fa temps va mostrar una enorme predisposició per a treure’s la vida. Com el propietari de l’establiment, Loring tampoc era un prodigi de simpatia i felicitat, i vomitava tristesa per tots costats. Malgrat el paral·lelisme evident, a diferència del senyor Strom ell sí que va arribar a conèixer l’amor o quelcom similar, i això més tard es va traduir amb un fill de galtes rosades i complexió gruixuda. La presència del nen, que segons el manual de la vida sempre ha de ser una inspiració cabdal i influent per tirar endavant malgrat els problemes, no va ser suficient per evitar la decisió fatídica que va prendre aquell hivern plujós de ja fa sis anys.

Efectivament, el dia no acompanyava, hi s’havia de tenir el cap realment ben posat per no notar tendències pessimistes mentre es veia caure aquella incessant i maleïda pluja. Loring, però, estava convençut que volia morir, i el seu objectiu tampoc es va veure reforçat per les inclemències temporals. Anys més tard li explicà a Strom les poques influències climatològiques que va rebre. Si aquell dia hagués fet un sol enlluernador i els núvols s’haguessin col·locat al cel configurant una partitura dolça i càndida, hauria decidit també finalitzar voluntàriament amb la seva vida per donar contrast a tanta felicitat superficial, de pur attrezzo. El cel grisós només l’ajudava a acabar amb consonància, però no significava un valor afegit molt important tenint en compte la seva situació personal, desgraciada per si sola. La seva muller l’havia deixat feia uns mesos per anar-se’n amb un home més jove i amb millors esperances econòmiques que ell, completament arruïnat i sense gaire projecció de millora. No tenia germans i tampoc pares, aquests últims morts per malalties que mai es van banyar d’esperança, i la solitud el martiritzava persistentment mentre s’arraulia al sofà i s’empassava tota la programació televisiva. El punt culminant, el clímax del seu declivi personal, fou l’allunyament del seu fill, que només el podia veure un cop cada dues setmanes segons la darrera ordre judicial. Aquest cúmul d’imposicions el portaren a l’idea del suïcidi, i va tenir prou esma per a recordar vagament la posició d’aquella botiga de rètol estrany que havia vist un dia mentre anava de putes.

Amb els cabells regalimant gotes de pluja i la roba ben xopa, Loring entrà a la botiga amb la compra resolta. Volia una corda llarga per a penjar-se a una branca de l’enorme alzina que presidia el parc central de la ciutat. El temps li ensenyà a Strom que el vertader problema pel qual el seu client es mantenia en vida era la falta de sensibilitat alhora de morir, i no per les tares inexistents dels seus productes. En el context del jove suïcida s’havia de tenir una covardia autoritària molt definida per acabar vertaderament amb la pròpia existència, i Loring es quedava a mig camí, per ell tot allò no deixava de ser un joc, una simple obsessió sense fi. Totes aquestes indecisions el portaren un cop cada mes a la botiga, establint així una relació d’amistat especial amb l’encarregat. Malgrat que el principi d’aquest lligam va ser enrevessat perquè l’orgull del botiguer es veia ferit cada cop que el noi protestava pels defectes inexistents de les cordes, el vincle entre ells anà creixent fins a arribar a un punt on les confidències més íntimes es convertiren en un tòpic. Va ser justament en una d’aquestes converses profundes i personals on Strom li va explicar al noi un dels seus majors secrets.

Un dia de primavera, mentre feien el te de mitja tarda acompanyat per uns dolços protocol·laris, el dependent li explicà que fa uns anys, durant una feixuga i calorosa jornada, va rebre una visita inquietant i alhora fantàstica que el deixà perplex. El presumpte client no portava cap túnica negra ni tampoc cap dalla insolent, i el seu aspecte facial s’allunyava molt de la fesomia cadavèrica que es volia fer creure arreu des de feia molt temps. També es contradeia amb la figura hermafrodita que des de sempre se li havia atribuït, amb aquell nom de gènere femení i un cos i unes faccions masculines. La Mort es presentava a la botiga trencant esquemes, una entrada sens dubte fulgurant i contundent. De mitjana estatura i sense cap tipus d’arma blanca, la seva bellesa resultava sensualment maliciosa. Tenia uns cabells castanys que li baixaven per l’esquena i li cobrien, amb un serrell solemne, tot el front i bona part d’aquella mirada penetrant que hipnotitzava a l’instant. El nas bufó i lleugerament aplanat i els llavis carnosos que bordejaven la provocació atribuïen a la Mort una cara impròpia d’un ésser tan transcendental com ell. Per arrodonir aquesta perfecció posseïa també una silueta sinuosa, i els pits i els glutis donaven lloc a unes ondulacions carnoses, estèticament perfectes.

La descripció del senyor Strom va ser passional, deixant-se portar per l’èxtasi d’aquell instant, però això no impedí que Peter Loring interpretés fàcilment la figura atraient i atractiva d’aquella noia misteriosa. Pel jove, la història ben bé podia ser una pantomima originada per l’enorme temps lliure que tenia el seu amic, però conscient que havia tocat fons no fa gaire, no li quedava més remei que buidar tota la seva atenció i escoltar aquella crònica.

Després d’haver engolit una d’aquelles pastes dolces Strom li explicà al noi que el motiu de la enigmàtica visita era merament laboral. De fet, des de temps molt distants, la Mort ja tenia coneixença d’aquell tipus de negoci, conduït aleshores pels avantpassats de l’actual amo. Era en aquell moment però, que volia mostrar la seva gratitud al dependent i donar-li les gràcies per l’ajuda que proporcionava la botiga dels suïcides a la seva tasca d’acabar amb vides alienes. Li explicà, amb una veu dictatorial i segura, que els suïcidis esdevenen les morts predilectes per la rapidesa i la senzillesa que els caracteritza, i que el seu negoci es convertia amb un suport laboral impagable. Potser endut per la figura encisadora de la Mort, o qui sap si per una solitud malaltissa que l’acompanyava des de feia dècades, Strom es va creure el relat que li explicaven com si fos la història més bonica que li havien contat mai. Enmig d’una eufòria interna que espurnejava, el pobre home ja no sabia del cert què hi havia de místic o fantasiós en aquella mirada tan real i pròxima, i no va poder evitar interessar-se pels seus orígens.

Es notava que el senyor Strom estava profundament emocionat quan explicava aquest bocí de la història. El jove Loring se’l continuava escoltant bocabadat, i també accentuava el interès en aquells instants, conscient que s’aproximava el moment culminant i més interessant. Abans de continuar narrant, el senyor Strom va apurar la tassa del te ja tebi que tenia sobre la taula, i s’acabà les engrunes de les pastes dolces que havien sobreviscut a l’enorme fam de tots dos. Fregant-se les mans suades i amb els ulls clavats a la paret del davant es disposà a continuar, sota la mirada cada cop més vivaç i sorpresa del seu receptor.

La Mort es mostrava reticent a continuar explicant intimitats personals, però d’altra banda creia que havia de recompensar d’alguna manera a aquell senyor inofensiu que tanta ajuda li proporcionava amb aquella botiga. Tot i que entre ells no hi podia haver confiança per una simple raó de principis ètics i morals, cada cop es mostraven més còmodes i alliberats mentre interactuaven. En plena efervescència de franquesa, la noia li digué que els seus orígens s’allunyaven molt dels ideals instaurats a les diferents societats. Li explicà que la relació entre ella i el fatalisme era una invenció banal i desafortunada, però en cap cas la versió encertada. Amb un posat que fregava la frivolitat, li va fer entendre que era una simple missatgera de Déu, un àngel que havia d’encarregar trameses sobre el destí de les persones. Li exposà amb un somriure entreobert l’exemple de Cupido, que el considerava un àngel superb i mancat de modèstia. A cau d’orella, li digué que la dolça imatge d’un infant crèdul amb ales era completament falsa, i la falòrnia de l’arc i les fletxes de l’amor era una simple estratègia de màrqueting diví. El Cupido vertader era un ésser gras de dimensions enormes i poc agraciat físicament, i tampoc tenia cap arma de l’amor, simplement s’havia de fixar detingudament amb els seus objectius i encendre l’espurna del desig entre ells. L’únic punt en comú entre el Cupido il·lusori i el Cupido real era la seva eterna ceguesa, tan venerada per alguns i també maleïda per molts altres.

Mentre explicava la història de l’àngel de l’amor al noi, el senyor Strom es mostrava d’allò més distès i fins i tot rialler, trencant per complet amb el personatge apagat i de caràcter rondinaire que havia mostrat fins el moment. A Loring el va sorprendre d’allò més veure el seu amic amb aquell estat, i això li incrementà la fe amb el que estava sentint.

Després de desestabilitzar la imatge de Cupido la Mort continuà parlant. Fent representacions amb els braços, li explicà que abans de l’existència de vida a la Terra, quan el planeta era una esfera pura i verge, Déu va crear un exèrcit d’àngels que havien de portar a terme determinades funcions. Sense deixar-se endur per l’eufòria d’haver confeccionat quelcom tan extraordinari, considerava que aquella invenció havia d’estar equilibrada per evitar una futura sobreexplotació. Per aquest motiu va crear a la Mort, i li va donar un rostre bell i encantador perquè des del primer moment la considerà la proliferació de la mateixa vida. Tot allò li semblava al senyor Strom increïble, però la sorpresa i el disgust foren més grans quan l’àngel li comentà la seva relació d’amor amb un altre divinitat creada per Déu, la Vida. Malgrat que les relacions divines estaven censurades, la interdependència entre la Vida i la Mort era tan gran que creava guspires de passió entre elles, donant com a resultat una relació amorosa intensa i genuïna. Amb una ironia fina, li comentà que a aquest amor no li feia falta l’ajuda del prepotent Cupido, i aquest comentari, com recorda el vell, el va fer riure com mai malgrat la decepció amorosa que acabava de sentir.

L’origen de la mort dels mortals era la mateixa vida, i en cap cas s’havia de rebre com una notícia fatídica o un final perpetu. La Mort simplement acompanyava a les persones a traspassar el llindar que portava els individus a l’existència infinita. Aquestes foren les conclusions principals que obtingué el senyor Strom després d’haver mantingut aquell diàleg intens i profund amb la bella noia. Fruit d’una intriga que li removia les entranyes, el vell també va poder aconseguir la data exacte del seu final, quan li va demanar pràcticament pidolant mentre l’àngel marxava pel corredor de l’establiment.

Sense treure la mirada de la paret el senyor Strom finalitzà aquell relat i s’incorporà. Quan va mirar a Loring observà que aquest se’l guaitava amb els ulls indiferents, però la seva cara mostrava un notable estat de sorpresa. Estava fet un mar de dubtes i considerava que el seu amic era més estrafolari del que mai s’hauria pogut imaginar. Creia que, darrera aquella història absurda i digne d’un intern psiquiàtric, s’hi amagava alguna cosa certa, i no va poder evitar que la demagògia mental el conduís a preguntar-li quin era el dia de la seva mort. Va abusar de familiaritat i no obtingué resposta.

Quatre anys després de la revelació de la Mort, en plena tardor, Peter Loring va trobar la porta de la botiga dels suïcides entreoberta. Els seus instints més macabres ja s’havien creat una hipòtesis dels fets. Era un tipus fi, i només es va equivocar amb el mètode que podia haver acabat amb la vida del senyor Strom. Trobà el seu cos estirat al passadís central de l’establiment, amb els ulls espantosament oberts i un pot de cicuta al voltant. No va tardar gaire estona a detectar l’evident i típica carta pòstuma que l’hi havia escrit el seu amic. Deia així:

Peter,

com suposo que recordaràs, fa quatre anys, quan et vaig parlar de la Mort, no et vaig informar de la meva data de caducitat. No era per falta de confiança, però creia que si t’ho deia jugava amb la bona fe que em va mostrar ella quan m’ho va dir. L’espera ha significat un autèntic calvari i els dies s’han fet més llargs del que jo preveia. He estat temptat en moltes ocasions d’acabar amb la meva vida, però també crec que hauria decebut a la Mort i li hauria suposat un contratemps laboral molest. Penso, sincerament, que me’n vaig enamorar. O si més no li vaig agafar una estima poc corrent, no ho sé. Tampoc crec que Cupido fos tan malvat, però estic convençut que és la dona més bella que he vist mai.

Abandono aquest món com jo ho desitjava, havent acabat amb la meva trista existència voluntàriament i amb ganes d’entrar ja a la vida eterna. Espero, de tot cor, que no tardis gaire a morir. Tot apunta que en el més enllà la nova vida ha de ser fantàstica.

PD: si vols, et pots quedar amb la botiga i les meves propietats, sé que els hi pots donar un servei útil.

Sediv Strom