Cinc anys d'espera

Fa cinc anys, quan en tenia setanta-sis, el senyor Puig va agafar la mala costum de voler morir. Les seves cames despistades cada cop eren més vulnerables a les caminades, i lluïa una mirada inexpressiva desgastada pels anys. Les mans pigmentades i deformes donaven un clar protagonisme a les venes, que sobresortien exageradament cada cop que el vell feia un traguinyol de vi amb el seu porró. La roba tampoc ajudava a vitalitzar la figura decadent i fràgil del senyor Puig, només es treia el batí llardós i desfilat per anar al mercat o per assistir a les revisions periòdiques del metge de capçalera. Envellia sense fre acompanyat del silenci, que el martiritzava des de feia un grapat d’anys.

Sense esposa i sense fill, tots dos morts per malalties que mai es van banyar d’esperança, el vell cada cop es sentia més sol. Ni les partides a cartes amb els seus companys de generació, tan venerades en anys anteriors, li despertaven l’ànim perdut. Quan un instint suïcida se li despertà cada cop que tenia una carta d’espases entre les mans, la situació començà a ser preocupant.

Tret de la televisió, omnipresent a tothora a la seva llar, les relacions més directes les mantenia amb un gat i un peix multicolor. El petit felí tenia un pelatge estranyament suau malgrat les desatencions del propietari. A la recta final de les seves ambicioses set vides, encara tenia esma suficient per galantejar molt de tan en tan al senyor Puig, que en comptades ocasions l’obsequiava amb carícies bastes i forçades. Amb les dents i les urpes desgastades i la visió difuminada, el seu rostre podia despertar llàstima i tendresa a qualsevol. Fins i tot el peix, embolcallat per una petita peixera de vidre prim, el considerava d’allò més inofensiu. La indiferència era tal, que nedar en aquella superfície tèrbola i amb barreres transparents s’equiparava a fer-ho a les tranquil·les aigües que voltegen les illes paradisíaques.

La postal que oferia la casa del senyor Puig sempre era la mateixa. A la sala d’estar, on tots tres hi convivien la majoria de les hores del dia, el vell s’ubicava a l’extrem dret del petit sofà. No era una superstició absurda, però sabia que el costat esquerra era el indret predilecte del gat, que s’hi arraulia i s’hi cargolava amb delicadesa. Ben a prop, en una petita tauleta decorada amb estil arcaic, hi havia el recipient amb el peix que els observava amb una indiferència dictatorial. Dir que s’estimaven entre ells seria massa pretensiós. El vell, endut per l’enyor i el ressentiment dels éssers perduts, ja no creia ni tan sols amb els valors de l’amistat, i la companyia dels altres dos inquilins esdevenia per sobre de tot una solució protocol·lària per combatre la solitud. Entre els animals tampoc hi havia un lligam ferm tot i la baixa amenaça que suposava el gat, que durant els cinc anys de convivència amb l’altre bèstia no havia mostrat mai cap símptoma d’agressivitat innata.

El que resultava sorprenent era l’alterada escala de poder que emboirava aquella casa. Degut a l’avançada edat del senyor Puig i del siamès, el peix no podia evitar desprendre aires de superioritat, potser endut per una joventut descarada. Els moviments alhora de nedar, carregats d’esveltesa i gracilitat, convertien al petit animal amb un ésser superlatiu. Ell sol aconseguia trencar amb la monotonia d’aquella habitació obscura i descafeïnada amb la seva simple figura cromàtica i minúscula.

Durant cinc anys la sala d’estar va romandre congelada. Només el recorregut circular i repetitiu del peix i els sons lleus i crònics del rellotge de paret tenyien de vida aquella habitació inerta. La sensació de buidor s’incrementà el dia que el senyor Puig va voler morir de debò. Endut per una força qui sap si demoníaca o potser pel rei d’espases que li havia aguantat la mirada abans de dinar, el vell pujà les escales amb decisió i amb una empenta poc corrent. Estava malalt del cor i tenia sempre la tensió que li desbordava, però el nombre de pastilles que es va prendre no només li van alleujar aquests dolors. Tardà pocs minuts a morir, i durant els instants d’agonia no va pensar en cap moment amb els dos companys que deixava enrere. Podria haver pensat mil i una històries diferents respecte el destí del vell gat i del peix vivaç, però mai s’hauria imaginat que la fi de la seva vida caminaria amb paral·lel amb la mort del més petit, engolit amb poca destresa pel gat. Uns segons després de la tragèdia, el supervivent es col·locà al costat dret del sofà mentre miolava de plaer enlluernat per la televisió encesa.