Me les piro

Doncs això, que me les piro. Deixo aquest blog amb regust agredolç. Dolç perquè he recuperat coses perdudes, i agre perquè només crec que ho he recuperat. El deixo, però amb el cap ben alt. Amb textos que al seu moment em van ajudar i altres que simplement no aportaven res, simples exercicis. Sense eufemismes -ja només pel nom l'hauria d'haver abandonat el primer dia- passarà d'aquí no-res a formar part de tot aquell conglomerat de projectes que neixen amb intensitat i força i moren en l'oblit. Així és la vida, diuen. No el deixo perquè estigui emprenyat amb l'existència humana, ni tampoc és un rampell instanti. Ho faig com una auto-imposició, perquè noto que ja no em motiva escriure-hi -ja fa massa temps d'això-, i me'l miro com una obligació, no com un plaer personal. De fet, va nèixer com una obligació acadèmica, i crec que es bo que mori també com una obligació, en aquest cas individual.

El que vull ara és llegir molt més, conèixer nous autors i nous estils. Crec que m'anirà bé, i que això m'ajudarà a encetar nous blogs per tornar-los a tancar uns mesos després. En el fons, fa molt poc que estic immers en aquest món de les lletres. En un Màster d'Humanitats, tu. He passat d'intervenir com un més en converses de ties, futbol, alcohol i actes bandàlics, a ser un espectador de converses profundes carregades de filosofia, ètica i paraules que només sentiré un cop a la vida. És un canvi radical, sí, i en cap cas m'hi vull emmotllar. I en cap cas he tancat el blog per això. Però enteneu-me que és un gir força estrambòtic i que l'adaptació tampoc és molt senzilla.

Res més, agraïr als pocs lectors d'un servidor aquesta paciència que heu tingut i els consells que m'heu anat dient. I donar-te les gràcies a tu també, Sense Eufemismes, per haver-me ajudat a recuperar allò que només crec que he recuperat. Ei, que ja és molt.

Ziaoo!

La guinda

-Ah, de debò?- va dir l’Enric. I tot somrient amb una ganyota estranya va llançar-se de cap a l’aigua quietíssima i de color blau turquesa de la piscina esquitxant-los a tots. Va ser com un mirall trencat que es parteix en bocins i dibuixa una teranyina de vidre.

Ell i en Pol eren amics des de ben petits, i ara que estaven al llindar per entrar a l’època dels grans de pus facials i a punt de debutar amb els primers pèls sota les aixelles, consideraven que havien d’acabar l’etapa de la infància d’una manera impactant, com si fos la cirera d’un vermell rogent que presideix un enorme pastís carregat de bons moments i bromes inoblidables. Havien deixat enrere les fugides a corre-cuita després de tocar un timbre a l’atzar, i tampoc els motivava riure’s de la bona fe de les persones des de l’altra banda del fil telefònic. Era una sensació estranya, i notaven que la camaraderia entre ells es desequilibrava en alguns instants, que el temps no descansava i els col·locava, subtilment, una sensatesa desconeguda i que acceptaven amb recança. El més afectat per aquest canvi era en Pol, que presumia de ser el líder absolut de la parella i l’autèntic cervell de totes les operacions burlesques que portaven a terme. Potser l’any de diferència que els separava resultava cabdal alhora d’establir criteris de jerarquia entre un i altre, però la gent del petit poble coster sabia que el caràcter del més gran esdevenia fonamental alhora de configurar els barems de poder entre ells dos. Les dones grasses que venien tonyina al mercat de la plaça i els vells pescadors que la pescaven a l’enfurismat mar que resseguia la costa del poblat, coincidien quan deien que l’Enric era un bon noi sense caràcter i mancat de gosadia, i també estaven d’acord quan especulaven sobre en Pol, que el consideraven un nen amb males intencions i un veritable martiri per les bromes que maquinava arreu.

La figura de l’Èric quedava més desdibuixada. Feia només uns mesos que havia arribat a aquell indret, i el seu caràcter innocent encara no li havia permès franquejar-se amb la resta d’habitants. Una falta de natalitat preocupant des de feia anys a la localitat el va portar a relacionar-se amb els únics membres de la seva generació, que el van acollir amb els braços oberts i les finalitats tancades, decidides. Per en Pol, l’arribada del foraster significava un punt d’inflexió que el carregava d’orgull i d’una estranya responsabilitat. Creia que la seva hegemonia infantil es veuria reforçada amb un nou integrant, i això li despertava els seus instints més macabres i fins i tot dictatorials. L’Enric, d’altra banda, s’estimava més pensar que la benvinguda de l’Èric significava un alliberament sobtat, una oportunitat d’or per deixar de ser l’habitual cap de turc. Des de feia molt temps esperava anhelós l’arribada d’un nou individu a aquella peculiar comunitat imberbe, però el pas dels anys i l’aïllament cada cop més accentuat del poble feien que caigués immers en una resignació ben acomodada i acceptada. Les expectatives eren altes, i les intervencions de l’Èric van ser revisades detalladament durant les primeres setmanes, superant amb escreix les previsions més optimistes. El nouvingut mostrava una predisposició brillant alhora d’intervenir en les diferents bromes que tots tres duien a terme. Els primers rocs contra l’aparador de la vella botiga de comestibles els tirava ell amb una suficiència indiscutible, i això provocava admiració i recel en els rostres dels seus companys, que l’observaven combinant la fascinació i la desconfiança. També fou ell el que va portar la primera revista pornogràfica a la barraca on es reunien cada dia, i el que va robar un paquet de cigarrets al seu pare per inhalar el fum davant la mirada estupefacte i sorpresa dels altres dos. El seu protagonisme s’incrementava dia rere dia, i fins i tot la gent del poble el titllava de noi exemplar, cosa que molestava d’allò més a en Pol i a l’Enric, aïllats i desfigurats per un silenci que els dibuixava més sols que mai.

El pas dels anys els hi ensenyaria que potser no haurien d’haver estat tan dràstics en l’execució, però en aquell moment els remordiments tampoc es reproduïen amb la intensitat que ho haurien de fer. Potser, qui sap, eren massa joves per comprendre la magnitud d’aquella tragèdia i les conseqüències que tot allò va suposar. Per això, per aquesta indiferència fins i tot despòtica, costava entendre el motiu pel qual cada dia després de sortir de l’escola en Pol i l’Enric tornaven a reunir-se per decidir què feien a la tarda. Parlaven de noves malifetes, de la cara enfurismada que li havia quedat al forner després d’haver-li pispat silenciosament dos croissants de xocolata, de veure a tot el poble alterat pel colofó que ells mateixos havien decidit col·locar com a punt i final d’un període ja exhaurit. Mai es van culpar d’haver pujat a aquell penya-segat que només hi accedien els que volien perdre la vida, i tampoc van penedir-se en cap moment d’haver-hi pujat amb l’intrèpid Èric. Ells simplement cercaven un final d’infància amb consonància amb tot allò que havien fet fins llavors. Buscaven reconeixement i respecte per part de les dones grasses del mercat i dels vells pescadors de tonyina, que mai els havien considerat com ells volien.

Repenjat sobre una gandula i rodejat per la tensió que desprenien els seus familiars, en Pol mirava amb cert respecte a l’Enric, que nedava a la piscina solemnement i amb moviments àgils. Era conscient que l’equilibri de poder entre ells dos s’havia anivellat des d’aquella nit, i que ja no hi havia dos rangs desiguals que ressaltaven les diferències. Quan el veia feliç enmig d’aquella aigua cristal·lina tenia crues temptacions de submergir-lo durant hores, però acabava claudicant i assumint el nou rol del seu company. Al cap i a la fi, va ser el més petit qui va donar aquella empenta amistosa a l’Èric davant l’horitzó infinit. Va ser ell qui, abans de tirar-se a la piscina i esquitxar als presents, va respondre despreocupadament quan en Pol li va explicar a cau d’orella que aquell matí havien trobat un cadàver desfigurat a la costa. Era l’Enric el que, orgullosament, havia col·locat la cirereta al capdamunt del pastís, obviant per complet la melancolia que des de feia quatre dies emboirava aquella petita localitat cada vegada més aïllada de tot.

La mort és bella

Estava situada estratègicament, en un carreró inhòspit d’una gran ciutat remota. La localització, al mig d’un ghetto carregat de drogues, prostitució i males intencions, no promocionava positivament el negoci. Malgrat que aquell barri veia caure els edificis i respirava aires d’abandonament i deixadesa, l’aspecte extern de la botiga hi creava un fort contrast cromàtic i de voluntats. Les cares angelicals d’escaiola que emplenaven la vitrina principal transmetien una imatge que vorejava el surrealisme, i la il·luminació artificial es projectava a l’exterior trencant per complet amb l’obscuritat del carreró.

L’interior de la botiga superava els mals presagis dels més escèptics i recargolats, i oferia unes prestatgeries centrals amb una gran varietat d’elements que facilitaven el suïcidi a qui ho desitgés. Cridaven l’atenció per sobre de tot les cordes, sens dubte el producte estrella i amb autèntica denominació d’origen. Ben distingides per aquelles que tenien una funció aquàtica –amb un enorme roc lligat a un extrem-, o les que s’utilitzaven al voltant del coll –que presentaven bonics nusos de diferents mides i colors-, estaven penjades al sostre harmoniosament, incrementant encara més la capacitat fantasmagòrica d’aquell lloc.

Darrera el mostrador de l’establiment, recobert per un vidre de seguretat i carregat de verins i substàncies mortalment tòxiques, s’hi podia trobar el senyor Strom, que sempre delectava als presents amb el mateix rostre apàtic i fúnebre. Feia anys que estava al capdavant del negoci, seguint amb la tradició familiar des de temps ancestrals, i la poca gent que el coneixia, exceptuant els malaventurat clients, coincidien entre ells quan afirmaven que es tractava d’una persona particularment estranya. Els més infeliços creien que la falta d’un amor vertader en els seus quasi setanta anys de vida era motiu suficient per acceptar el seu estat d’ànim esquerp i malhumorat, que demostrava a tothora i de manera completament gratuïta. Altres consideraven que el senyor Strom era una persona que gaudia de la companyia del silenci, un hàbit poc inusual en un home de la seva edat. Tots tenien raó, no tenia ni esposa ni tampoc ningú que l’estimés sense estimar-lo gaire, i dedicava totes les seves forces a la solitud, de la qual n’estava enamorat com un adolescent amb alopècia i les mans pigmentades de vellesa. Amb el que no coincidien els pocs coneguts era amb la seva ocupació laboral. Segons ells, segurament ja estaria cobrant la jubilació anticipada, o qui sap si enriquint-se gràcies a una herència multimilionària d’un familiar difunt. S’equivocaven, però els seus errors eren d’allò més comprensibles si tenim en compte l’aspecte envellit i la vestimenta classista i antiquada que guarnia al vell, i que acceleraven l’edat sense compassió. El cert, però, és que ni els més avorrits mai es van ni tan sols a aproximar al vertader negoci del seu subjecte d’especulacions.

Els clients del peculiar negoci tampoc podien ser una font d’informació molt precisa. La majoria d’ells aconseguien complir amb el destí fatal que tant desitjaven, i també hi havia els que reaccionaven abans de temps i es donaven una altra oportunitat. D’aquests darrers el senyor Strom només tenia el dubtós plaer de conèixer a Peter Loring, un jove de trenta-cinc anys que fa temps va mostrar una enorme predisposició per a treure’s la vida. Com el propietari de l’establiment, Loring tampoc era un prodigi de simpatia i felicitat, i vomitava tristesa per tots costats. Malgrat el paral·lelisme evident, a diferència del senyor Strom ell sí que va arribar a conèixer l’amor o quelcom similar, i això més tard es va traduir amb un fill de galtes rosades i complexió gruixuda. La presència del nen, que segons el manual de la vida sempre ha de ser una inspiració cabdal i influent per tirar endavant malgrat els problemes, no va ser suficient per evitar la decisió fatídica que va prendre aquell hivern plujós de ja fa sis anys.

Efectivament, el dia no acompanyava, hi s’havia de tenir el cap realment ben posat per no notar tendències pessimistes mentre es veia caure aquella incessant i maleïda pluja. Loring, però, estava convençut que volia morir, i el seu objectiu tampoc es va veure reforçat per les inclemències temporals. Anys més tard li explicà a Strom les poques influències climatològiques que va rebre. Si aquell dia hagués fet un sol enlluernador i els núvols s’haguessin col·locat al cel configurant una partitura dolça i càndida, hauria decidit també finalitzar voluntàriament amb la seva vida per donar contrast a tanta felicitat superficial, de pur attrezzo. El cel grisós només l’ajudava a acabar amb consonància, però no significava un valor afegit molt important tenint en compte la seva situació personal, desgraciada per si sola. La seva muller l’havia deixat feia uns mesos per anar-se’n amb un home més jove i amb millors esperances econòmiques que ell, completament arruïnat i sense gaire projecció de millora. No tenia germans i tampoc pares, aquests últims morts per malalties que mai es van banyar d’esperança, i la solitud el martiritzava persistentment mentre s’arraulia al sofà i s’empassava tota la programació televisiva. El punt culminant, el clímax del seu declivi personal, fou l’allunyament del seu fill, que només el podia veure un cop cada dues setmanes segons la darrera ordre judicial. Aquest cúmul d’imposicions el portaren a l’idea del suïcidi, i va tenir prou esma per a recordar vagament la posició d’aquella botiga de rètol estrany que havia vist un dia mentre anava de putes.

Amb els cabells regalimant gotes de pluja i la roba ben xopa, Loring entrà a la botiga amb la compra resolta. Volia una corda llarga per a penjar-se a una branca de l’enorme alzina que presidia el parc central de la ciutat. El temps li ensenyà a Strom que el vertader problema pel qual el seu client es mantenia en vida era la falta de sensibilitat alhora de morir, i no per les tares inexistents dels seus productes. En el context del jove suïcida s’havia de tenir una covardia autoritària molt definida per acabar vertaderament amb la pròpia existència, i Loring es quedava a mig camí, per ell tot allò no deixava de ser un joc, una simple obsessió sense fi. Totes aquestes indecisions el portaren un cop cada mes a la botiga, establint així una relació d’amistat especial amb l’encarregat. Malgrat que el principi d’aquest lligam va ser enrevessat perquè l’orgull del botiguer es veia ferit cada cop que el noi protestava pels defectes inexistents de les cordes, el vincle entre ells anà creixent fins a arribar a un punt on les confidències més íntimes es convertiren en un tòpic. Va ser justament en una d’aquestes converses profundes i personals on Strom li va explicar al noi un dels seus majors secrets.

Un dia de primavera, mentre feien el te de mitja tarda acompanyat per uns dolços protocol·laris, el dependent li explicà que fa uns anys, durant una feixuga i calorosa jornada, va rebre una visita inquietant i alhora fantàstica que el deixà perplex. El presumpte client no portava cap túnica negra ni tampoc cap dalla insolent, i el seu aspecte facial s’allunyava molt de la fesomia cadavèrica que es volia fer creure arreu des de feia molt temps. També es contradeia amb la figura hermafrodita que des de sempre se li havia atribuït, amb aquell nom de gènere femení i un cos i unes faccions masculines. La Mort es presentava a la botiga trencant esquemes, una entrada sens dubte fulgurant i contundent. De mitjana estatura i sense cap tipus d’arma blanca, la seva bellesa resultava sensualment maliciosa. Tenia uns cabells castanys que li baixaven per l’esquena i li cobrien, amb un serrell solemne, tot el front i bona part d’aquella mirada penetrant que hipnotitzava a l’instant. El nas bufó i lleugerament aplanat i els llavis carnosos que bordejaven la provocació atribuïen a la Mort una cara impròpia d’un ésser tan transcendental com ell. Per arrodonir aquesta perfecció posseïa també una silueta sinuosa, i els pits i els glutis donaven lloc a unes ondulacions carnoses, estèticament perfectes.

La descripció del senyor Strom va ser passional, deixant-se portar per l’èxtasi d’aquell instant, però això no impedí que Peter Loring interpretés fàcilment la figura atraient i atractiva d’aquella noia misteriosa. Pel jove, la història ben bé podia ser una pantomima originada per l’enorme temps lliure que tenia el seu amic, però conscient que havia tocat fons no fa gaire, no li quedava més remei que buidar tota la seva atenció i escoltar aquella crònica.

Després d’haver engolit una d’aquelles pastes dolces Strom li explicà al noi que el motiu de la enigmàtica visita era merament laboral. De fet, des de temps molt distants, la Mort ja tenia coneixença d’aquell tipus de negoci, conduït aleshores pels avantpassats de l’actual amo. Era en aquell moment però, que volia mostrar la seva gratitud al dependent i donar-li les gràcies per l’ajuda que proporcionava la botiga dels suïcides a la seva tasca d’acabar amb vides alienes. Li explicà, amb una veu dictatorial i segura, que els suïcidis esdevenen les morts predilectes per la rapidesa i la senzillesa que els caracteritza, i que el seu negoci es convertia amb un suport laboral impagable. Potser endut per la figura encisadora de la Mort, o qui sap si per una solitud malaltissa que l’acompanyava des de feia dècades, Strom es va creure el relat que li explicaven com si fos la història més bonica que li havien contat mai. Enmig d’una eufòria interna que espurnejava, el pobre home ja no sabia del cert què hi havia de místic o fantasiós en aquella mirada tan real i pròxima, i no va poder evitar interessar-se pels seus orígens.

Es notava que el senyor Strom estava profundament emocionat quan explicava aquest bocí de la història. El jove Loring se’l continuava escoltant bocabadat, i també accentuava el interès en aquells instants, conscient que s’aproximava el moment culminant i més interessant. Abans de continuar narrant, el senyor Strom va apurar la tassa del te ja tebi que tenia sobre la taula, i s’acabà les engrunes de les pastes dolces que havien sobreviscut a l’enorme fam de tots dos. Fregant-se les mans suades i amb els ulls clavats a la paret del davant es disposà a continuar, sota la mirada cada cop més vivaç i sorpresa del seu receptor.

La Mort es mostrava reticent a continuar explicant intimitats personals, però d’altra banda creia que havia de recompensar d’alguna manera a aquell senyor inofensiu que tanta ajuda li proporcionava amb aquella botiga. Tot i que entre ells no hi podia haver confiança per una simple raó de principis ètics i morals, cada cop es mostraven més còmodes i alliberats mentre interactuaven. En plena efervescència de franquesa, la noia li digué que els seus orígens s’allunyaven molt dels ideals instaurats a les diferents societats. Li explicà que la relació entre ella i el fatalisme era una invenció banal i desafortunada, però en cap cas la versió encertada. Amb un posat que fregava la frivolitat, li va fer entendre que era una simple missatgera de Déu, un àngel que havia d’encarregar trameses sobre el destí de les persones. Li exposà amb un somriure entreobert l’exemple de Cupido, que el considerava un àngel superb i mancat de modèstia. A cau d’orella, li digué que la dolça imatge d’un infant crèdul amb ales era completament falsa, i la falòrnia de l’arc i les fletxes de l’amor era una simple estratègia de màrqueting diví. El Cupido vertader era un ésser gras de dimensions enormes i poc agraciat físicament, i tampoc tenia cap arma de l’amor, simplement s’havia de fixar detingudament amb els seus objectius i encendre l’espurna del desig entre ells. L’únic punt en comú entre el Cupido il·lusori i el Cupido real era la seva eterna ceguesa, tan venerada per alguns i també maleïda per molts altres.

Mentre explicava la història de l’àngel de l’amor al noi, el senyor Strom es mostrava d’allò més distès i fins i tot rialler, trencant per complet amb el personatge apagat i de caràcter rondinaire que havia mostrat fins el moment. A Loring el va sorprendre d’allò més veure el seu amic amb aquell estat, i això li incrementà la fe amb el que estava sentint.

Després de desestabilitzar la imatge de Cupido la Mort continuà parlant. Fent representacions amb els braços, li explicà que abans de l’existència de vida a la Terra, quan el planeta era una esfera pura i verge, Déu va crear un exèrcit d’àngels que havien de portar a terme determinades funcions. Sense deixar-se endur per l’eufòria d’haver confeccionat quelcom tan extraordinari, considerava que aquella invenció havia d’estar equilibrada per evitar una futura sobreexplotació. Per aquest motiu va crear a la Mort, i li va donar un rostre bell i encantador perquè des del primer moment la considerà la proliferació de la mateixa vida. Tot allò li semblava al senyor Strom increïble, però la sorpresa i el disgust foren més grans quan l’àngel li comentà la seva relació d’amor amb un altre divinitat creada per Déu, la Vida. Malgrat que les relacions divines estaven censurades, la interdependència entre la Vida i la Mort era tan gran que creava guspires de passió entre elles, donant com a resultat una relació amorosa intensa i genuïna. Amb una ironia fina, li comentà que a aquest amor no li feia falta l’ajuda del prepotent Cupido, i aquest comentari, com recorda el vell, el va fer riure com mai malgrat la decepció amorosa que acabava de sentir.

L’origen de la mort dels mortals era la mateixa vida, i en cap cas s’havia de rebre com una notícia fatídica o un final perpetu. La Mort simplement acompanyava a les persones a traspassar el llindar que portava els individus a l’existència infinita. Aquestes foren les conclusions principals que obtingué el senyor Strom després d’haver mantingut aquell diàleg intens i profund amb la bella noia. Fruit d’una intriga que li removia les entranyes, el vell també va poder aconseguir la data exacte del seu final, quan li va demanar pràcticament pidolant mentre l’àngel marxava pel corredor de l’establiment.

Sense treure la mirada de la paret el senyor Strom finalitzà aquell relat i s’incorporà. Quan va mirar a Loring observà que aquest se’l guaitava amb els ulls indiferents, però la seva cara mostrava un notable estat de sorpresa. Estava fet un mar de dubtes i considerava que el seu amic era més estrafolari del que mai s’hauria pogut imaginar. Creia que, darrera aquella història absurda i digne d’un intern psiquiàtric, s’hi amagava alguna cosa certa, i no va poder evitar que la demagògia mental el conduís a preguntar-li quin era el dia de la seva mort. Va abusar de familiaritat i no obtingué resposta.

Quatre anys després de la revelació de la Mort, en plena tardor, Peter Loring va trobar la porta de la botiga dels suïcides entreoberta. Els seus instints més macabres ja s’havien creat una hipòtesis dels fets. Era un tipus fi, i només es va equivocar amb el mètode que podia haver acabat amb la vida del senyor Strom. Trobà el seu cos estirat al passadís central de l’establiment, amb els ulls espantosament oberts i un pot de cicuta al voltant. No va tardar gaire estona a detectar l’evident i típica carta pòstuma que l’hi havia escrit el seu amic. Deia així:

Peter,

com suposo que recordaràs, fa quatre anys, quan et vaig parlar de la Mort, no et vaig informar de la meva data de caducitat. No era per falta de confiança, però creia que si t’ho deia jugava amb la bona fe que em va mostrar ella quan m’ho va dir. L’espera ha significat un autèntic calvari i els dies s’han fet més llargs del que jo preveia. He estat temptat en moltes ocasions d’acabar amb la meva vida, però també crec que hauria decebut a la Mort i li hauria suposat un contratemps laboral molest. Penso, sincerament, que me’n vaig enamorar. O si més no li vaig agafar una estima poc corrent, no ho sé. Tampoc crec que Cupido fos tan malvat, però estic convençut que és la dona més bella que he vist mai.

Abandono aquest món com jo ho desitjava, havent acabat amb la meva trista existència voluntàriament i amb ganes d’entrar ja a la vida eterna. Espero, de tot cor, que no tardis gaire a morir. Tot apunta que en el més enllà la nova vida ha de ser fantàstica.

PD: si vols, et pots quedar amb la botiga i les meves propietats, sé que els hi pots donar un servei útil.

Sediv Strom

Era un grumet jove, sense experiència, i sempre es mirava els seus companys del vaixell amb fascinació i estranyesa. Malgrat la seva complexitat robusta i una força impròpia pels setze anys que tenia, no es sabia desenvolupar molt en les tasques de bord, i sovint provocava les mofes amistoses dels altres, molt més experts i uns autèntics animals de mar. No era pretensiós, i li agradava que la resta de persones de la nau l’increpessin amb estima, perquè considerava que aquells moments eren únics, que trencaven amb el silenci perpetu existent des del primer dia. Ni tan sols desdibuixats per les enormes gerres de rom i cervesa que els hi tapaven el rostre durant els banquets, la moral col·lectiva dels tripulants no es banyava d’optimisme i rialles, i això que engolien el mam sense modals i deixant de banda el protocol.

A les nits, molt sobtades i impregnades d’una foscor gèlida, li costava dormir, i quan ho feia els somnis l’empresonaven i no el deixaven escapar. S’imaginava tal i com era en carn i óssos, amb la mateixa vestimenta i amb la personalitat que l’acompanya des de ben petit. Envoltat de personatges apàtics que tenien uns moviments tristament mecanitzats, no podia evitar encomanar-se de l’estat anímic que en forma de boira ploranera s’estenia per tot el vaixell. Somniar no li aportava res de nou, i acabava sempre desitjant el moment en el qual el seu jo oníric s’arraulia entre els llençols bruts i firmava el punt i final del somni. És llavors quan es despertava de debò, i aconseguia evitar moltes vegades la desvetlla general que el capità provocava amb culleres i cassoles. Malgrat la poca elegància que mostrava de bon matí, el jove grumet mirava al patró amb ulls d’admiració. Era un personatge atípic que no necessitava cap cama de fusta per transmetre autoritat, i tampoc s’havia plantejat mai una possible amputació de la mà per a col·locar-hi un garfi lluent i agressiu. Els seus ulls conservaven una gran vivacitat, i sempre l’obsequiaven amb les mateixa aigua sense vida i amb un horitzó difós que se li apareixia com un obstacle infinit. A diferència de molts col·legues de professió, odiava profundament els lloros i totes les aus en especial, sentint un rebuig accentuat per les gavines i la seva femta imprevisible, que coneixia gràcies als llibres del seu camarot. De fet, la seva habitació esdevenia una autèntica biblioteca, i és allà on va aprendre tot el que sabia. La lectura el va ajudar a saber comandar amb rigor un vaixell, a motivar el seu personal durant les inclemències del temps encara desconegudes, o a considerar la tonyina una peça preuada malgrat que mai n’havia pogut capturar cap. Era un pou de saviesa amb una preocupant manca d’experiència, i això el feia caminar cada dia fins la popa amb el cap cot, on alçava la mirada a aquell cel sense gavines.

El grumet admirava les paraules d’ànim que dia rere dia el patró dedicava als seus homes. Sabia de bona mà que no hi havia cap illa pròxima, ni tan sols una petita superfície de terra verge en la immensitat incògnita d’aquell mar poc profund, però això no el privava de preguntar a l’encarregat de guaita si trobava algun indici de terra a la vista. Quan el mariner enfilat al capdamunt del vaixell responia que no hi havia res al voltant, el rostre del capità s’impregnava d’una indiferència absoluta, la mateixa que el posseïa quan el cuiner de la nau li cantava sense harmonia el menú, o quan el timoner li explicava que el vaixell estava immòbil per la inexistència de vent en aquell indret.

La resignació del capità i dels tripulants tenyia de tristesa tot el vaixell. La bandera, pansida i apagada, no ondejava amb la solemnitat que ho hauria de fer, i els teixits desfilats evidenciaven les dècades que havia deixat enrere. La falta de batalles no només esborrava l’ambició dels tripulants, també convertia els canons en objectes innocents que vorejaven la ridiculesa. Fins i tot el rebost, un niu de rates humit i fúnebre que guardava provisions infinites d’alcohol, carn magre i un brou insípid, no s’escapolia de la mediocritat global. Resultava trist pel grumet, pel capità, pel que guaitava a dalt de tot, o pel timoner, sobretot pel timoner, veure com el vaixell no els portava enlloc. Feia anys que el rumb era cada cop més confús, i els canvis de direcció al timó eren intents desesperats per canviar un destí ja dictaminat. El vaixell pràcticament no es movia.

No es movia però el trobava d’allò més captivador. I se’l mirava moltes vegades repenjat sobre el llit de la seva habitació, amb les cames flexionades i uns peus infantils que miraven al sostre carregat d’estrelles fluorescents. Quedava bocabadat per la brillant perfecció i petitesa d’aquell enorme vaixell, i s’imaginava infinitat d’històries diferents sobre la tripulació, les seves conquistes a alta mar, o els grans combats que podien mantenir amb pirates ferotges i sense escrúpols. Endut per la bona fe infantil o per una falta de llibertat evident per la seva edat, la temptació de trencar aquella ampolla de cristall que embolcallava la nau creixia a les seves entranyes, però sempre acabava rectificant abans de temps i s’arraulia entre la manta del llit. Quan la mare li tancava el llum abans de dormir, el grumet es despertava.

Cinc anys d'espera

Fa cinc anys, quan en tenia setanta-sis, el senyor Puig va agafar la mala costum de voler morir. Les seves cames despistades cada cop eren més vulnerables a les caminades, i lluïa una mirada inexpressiva desgastada pels anys. Les mans pigmentades i deformes donaven un clar protagonisme a les venes, que sobresortien exageradament cada cop que el vell feia un traguinyol de vi amb el seu porró. La roba tampoc ajudava a vitalitzar la figura decadent i fràgil del senyor Puig, només es treia el batí llardós i desfilat per anar al mercat o per assistir a les revisions periòdiques del metge de capçalera. Envellia sense fre acompanyat del silenci, que el martiritzava des de feia un grapat d’anys.

Sense esposa i sense fill, tots dos morts per malalties que mai es van banyar d’esperança, el vell cada cop es sentia més sol. Ni les partides a cartes amb els seus companys de generació, tan venerades en anys anteriors, li despertaven l’ànim perdut. Quan un instint suïcida se li despertà cada cop que tenia una carta d’espases entre les mans, la situació començà a ser preocupant.

Tret de la televisió, omnipresent a tothora a la seva llar, les relacions més directes les mantenia amb un gat i un peix multicolor. El petit felí tenia un pelatge estranyament suau malgrat les desatencions del propietari. A la recta final de les seves ambicioses set vides, encara tenia esma suficient per galantejar molt de tan en tan al senyor Puig, que en comptades ocasions l’obsequiava amb carícies bastes i forçades. Amb les dents i les urpes desgastades i la visió difuminada, el seu rostre podia despertar llàstima i tendresa a qualsevol. Fins i tot el peix, embolcallat per una petita peixera de vidre prim, el considerava d’allò més inofensiu. La indiferència era tal, que nedar en aquella superfície tèrbola i amb barreres transparents s’equiparava a fer-ho a les tranquil·les aigües que voltegen les illes paradisíaques.

La postal que oferia la casa del senyor Puig sempre era la mateixa. A la sala d’estar, on tots tres hi convivien la majoria de les hores del dia, el vell s’ubicava a l’extrem dret del petit sofà. No era una superstició absurda, però sabia que el costat esquerra era el indret predilecte del gat, que s’hi arraulia i s’hi cargolava amb delicadesa. Ben a prop, en una petita tauleta decorada amb estil arcaic, hi havia el recipient amb el peix que els observava amb una indiferència dictatorial. Dir que s’estimaven entre ells seria massa pretensiós. El vell, endut per l’enyor i el ressentiment dels éssers perduts, ja no creia ni tan sols amb els valors de l’amistat, i la companyia dels altres dos inquilins esdevenia per sobre de tot una solució protocol·lària per combatre la solitud. Entre els animals tampoc hi havia un lligam ferm tot i la baixa amenaça que suposava el gat, que durant els cinc anys de convivència amb l’altre bèstia no havia mostrat mai cap símptoma d’agressivitat innata.

El que resultava sorprenent era l’alterada escala de poder que emboirava aquella casa. Degut a l’avançada edat del senyor Puig i del siamès, el peix no podia evitar desprendre aires de superioritat, potser endut per una joventut descarada. Els moviments alhora de nedar, carregats d’esveltesa i gracilitat, convertien al petit animal amb un ésser superlatiu. Ell sol aconseguia trencar amb la monotonia d’aquella habitació obscura i descafeïnada amb la seva simple figura cromàtica i minúscula.

Durant cinc anys la sala d’estar va romandre congelada. Només el recorregut circular i repetitiu del peix i els sons lleus i crònics del rellotge de paret tenyien de vida aquella habitació inerta. La sensació de buidor s’incrementà el dia que el senyor Puig va voler morir de debò. Endut per una força qui sap si demoníaca o potser pel rei d’espases que li havia aguantat la mirada abans de dinar, el vell pujà les escales amb decisió i amb una empenta poc corrent. Estava malalt del cor i tenia sempre la tensió que li desbordava, però el nombre de pastilles que es va prendre no només li van alleujar aquests dolors. Tardà pocs minuts a morir, i durant els instants d’agonia no va pensar en cap moment amb els dos companys que deixava enrere. Podria haver pensat mil i una històries diferents respecte el destí del vell gat i del peix vivaç, però mai s’hauria imaginat que la fi de la seva vida caminaria amb paral·lel amb la mort del més petit, engolit amb poca destresa pel gat. Uns segons després de la tragèdia, el supervivent es col·locà al costat dret del sofà mentre miolava de plaer enlluernat per la televisió encesa.

Avui

Avui no m’ha despertat una espurna despistada i poètica del sol, que molts cops es pot esmunyir entre els forats de la persiana. Tampoc el somni que m’embolcallava durant la nit s’ha acabat amb una simfonia celestial d’uns àngels tocant l’arpa dolçament. Es pot dir que m’he llevat com cada dia, implorant als llençols que em segrestessin durant uns minuts més, amb la cara sense un rostre definit i amb els ulls coberts per un tel lleganyós. A dures penes he pogut arribar al bany, arrossegant unes cames que noto cada cop més cansades i escardalenques, més despistades potser. No m’he decebut quan he vist la pica embrutada al costat de la banyera que tant he arribat a maleir per les restriccions minúscules que m’ofereix. He pensat que, en un dia com avui, tampoc seria pretensiós simular ser Cleopatra, i m’he imaginat l’aigua tèrbola i qui sap si potable del meu voltant com la millor llet de cabra que mai hagi existit. Em sap greu reconèixer que, endut potser per una excitació psicològica i que defugia totalment de les connotacions sexuals, m’he repenjat a la petita banyera i amb els peus sobresortint m’he dedicat a repassar moments de la meva existència que, mirant-ho ara des d’una perspectiva més freda i introspectiva, es poden titllar com a importants. No et diré ara que tot restava perfecte, ni que hi havia una merla que amb els seus xiulets melòdics acompanyava el meu bany. De fet, i ja et seré sincer del tot, a mi em costa molt mirar enrere i radiografiar els instants crucials que he viscut. Diria, sense por a equivocar-me i a fer-te equivocar, que l’experiment no s’ha allargat més de dos minuts mal comptats. Imagina’t si sóc sòmines i vés a saber si covard, que quan he recordat el meu naixement accidental he abandonat l’estat de reflexió profunda que m’enganyava fins llavors. Com que he notat que podia entrar en una nova guerra psicològica entre jo i el que jo penso sobre mi quan estic pensant el que ningú ha de pensar d’un mateix, m’he guarnit una mica i m’he llançat una floreta. Seria poc adient que us creéssiu un ideal erroni d’un servidor dibuixat per un narcisisme que no existeix. Però m’heu d’entendre, hi ha dies especials en el qual un, apart d'emmirallar-se i delectar-se amb posicions de culturista per després lamentar-se d’haver menjat massa torrons, es veu amb uns altres ulls, qui sap si amb els ulls de la mare que ens va parir. Creient-me més bell que un model de passarel·la m’he llançat un petó davant del mirall i, sense esperar que aquest es comencés a trencar en mil bocins, he abandonat el bany. Et sóc franc, amic lector, quan et dic que la il·lusió i el temor es combinen quan em miro de la manera que em miro avui. I no et pensis que t’enredo quan et dic que aquesta mirada em sedueix i em resulta fins i tot persuasiva. No espatllaré el que he dit fins ara, o el que no t’he acabat dient, parlant-te de la felicitat. Ni jo et faré feliç a tu, ni tu a mi. Només penso en abandonar les vies del tren i arribar a casa. En veure els meus pares amb aquells ulls humitejants que només se’m presenten davant meu determinats dies, molt concrets i puntuals. Tinc ganes, també, de veure difuminats a les retines d’avellana del meu germà aquells moments ja llunyans en què ell i jo compartíem habitació, i on ell era el germà gran essent un mocós llargarut. Intenta no escampar-ho als quatre vents, però m’agradaria que demà també fos dimarts tretze.

Recordo que el moment de les dotze campanades va ser força patètic. Jo, que m’havia preparat tants propòsits interns de memòria, estava més pendent d’engullir raïms de plàstic que no pas d’animar-me i donar-me la benvinguda a un any millor. Sigui mala senyal o no, un dels raïms em va caure al terra i va acabar esclafat sota el peu d’un company. Digueu-me paranoic, però jo per uns instants vaig ser novament un raïm, trepitjat i destrossat altre vegada enmig d’una indiferència que acollonia. Sort en vaig tenir de la dotzena campanada i de l’eufòria col·lectiva que despertà per esbargir-me de nou. El símil entre jo i el raïm caigut s’havia acabat, i inconscientment havia deixat enrera moltes coses. Llavors, la nit es va vestir de gala. Abraçades efusives, càntics ensordidors, i fins i tot algun petó carregat de romanticisme i alcohol als morros dels amics. Tot era genial, fins i tot els petons. A la Draga vaig ballar com un esfereït. Mirant-ho ara amb perspectiva, sense ressaca i amb el cap fresc, m’adono que una mica de llàstima devia fer. Embolcallat amb una jaqueta que vaig arribar a idolatrar tot i/gràcies a les crítiques, em vaig purificar a mi mateix delectant als presents amb tot el meu repartori artístic. D’acord, no sé ballar gaire, però vaig quedar-me molt a gust. Es pot dir que estava content de ser allà, envoltat d’amics i coneguts, de retrobaments inesperats i de companyies enyorades. Quan estava al llit, abrigat fins la clatellina i tremolant encara de la turca que portava, vaig interpretar amb una il·lusió infantil que potser tot allò significava el començament d’un nou any sense raïms trepitjats. Que no surti d’aquí, però jo sempre he desitjat que una nova vida ha de començar dins una habitació on hi plovisqueja ressaca. Continuo essent rarot, hi ha coses que el pas dels anys no poden canviar.